19 i 20 Maig 2007
GRACIA-MONTSERRAT
Em feia il·lusió participar en aquesta marxa, per allò de dir que vaig a Montserrat des de Barcelona, i més concretament, des de la Pl. Orient, la plaça on vaig jugar quan vivia al carrer Diluvi. La plaça de la meva infantesa, dels meus pares i dels jocs amb els meus germans i amics. El lloc on, quan érem petits, havíem de vigilar amb la pilota, perquè els guàrdies ens les prenien, perquè estava prohibit. Es que abans, quasi tot estava prohibit. Sempre que jugàvem a pilota, sigui a la plaça d'Orient, o a la plaça del Sol, si algú veia que s'acostava un guàrdia, ens avisàvem al crit de "guri-guri", i ràpidament deixàvem de jugar i amagàvem la pilota.
Per Internet, vaig veure que la UEC, la unió excursionista de Catalunya, una entitat de Gràcia, organitzava aquesta sortida, així que, amb el suport de l'Elvira, vaig inscriure'm. Em va costar 23 euros, tres més que si hagués estat federat. Pel sol fet de participar, em van donar una samarreta de record i un got.
L'Elvira i el Gerard, em van acompanyar fins a la plaça. Abans de la sortida, també va baixar la Conxi a donar-me ànims.
A les 17,00 en punt va començar la marxa, després del llançament d'un coet, focs d'artifici que no poden faltar a qualsevol esdeveniment al barri de Gràcia.
Els primers quilòmetres de la marxa, òbviament, transcorren pels carrers de Barcelona. Vam enfilar el carrer de Goia, la plaça Gal·la Placídia, el carrer Balmes, fins a la Rotonda (03,00 quilòmetres). Pujant per l'avinguda del Tibidabo, va caure un bon xàfec, que em va obligar a posar-me l'impermeable. Es emprenyador, perquè l'impermeable fa que et posis a suar, i ja no se si es millor anar mullar per la suor, o per l'aigua de la pluja. Te'l poses per no mullar-te i et mulles igual. Coses del destí.
A la vora de la torre de Collserola, estava el primer control. Eren les 18,06 h.
A les 18,45, quan portàvem 8,80 quilòmetres, vam arribar a Vil·la Joana, on la organització va instal·lar el primer avituallament.
De casa vaig emportar-me entrepans, però després vaig comprovar que no era necessari. Els avituallaments son suficients per alimentar-se correctament.
Sempre em passa el mateix, que porto massa coses a la motxilla que després no faig servir.
He de dir lo molt que em va agradar comprovar els boscos immensos que tenim al darrera mateix de Barcelona. El fet d'arribar-hi caminant, dona una sensació encara millor, més propera. Els boscos son, de debò, preciosos.
Pels voltants de les 20,45, vam passar pel terme de La Floresta, on hi havia un petit avituallament.
Aquesta ruta que organitza la UEC, es molt forta. Es una constant de pujar i baixar muntanyes. Deu ser pel poc entrenament que porto, però a les pujades em freno de cop. Ja em va passar fa quinze dies quan vaig participar a la Gavà – Montserrat.
A les 21,45, vam tenir el segon avituallament, a un lloc nomenat can Maimó, als 22,80 quilòmetres. Abans, vam passar pel costat de la ermita de la Salut, un lloc al mig del bosc, ideal per anar amb la família.
Per l'esgotament que assoleixo al fer aquestes sortides, em veig obligat a veure molta aigua. Es més, necessito saber que porto aigua de sobres, perquè, sinó, em posaria nerviós. També em crida molt l'atenció la quantitat de suor que genero. Quan va començar a caure la nit, on el fred es fa notar, vaig posar-me el polar de la caçadora de muntanya, i per la suor, em va quedar absolutament suada, al igual que la samarreta.
Els peus, a aquestes alçades de la caminada, ja em feien mal. Ja els portava malament de la darrera sortida, tant que fins i tot fa uns dies vaig anar a una callista, a veure què podia fer. Ens va donar un material per aïllar les petites llagues que tinc als peus, i l'Elvira em va fer una bona feina de prevenció, però a mida que passaven els quilòmetres, m'anava fent mal. Per moments veia les estrelles. No vaig pensar en posar-me vaselina, cosa del tot imprescindible.
A les 23,30 vam tenir el tercer avituallament complert, es a dir, sandvitxos, fruita, caldo, a un lloc nomenat ca n'Oliveró, als 30,20 quilòmetres. A les 12,00 de la nit, vam passar per la carretera de Martorell a Terrassa. Mentre m'hi acostava, pensava que potser allà em retiraria, però mira, després em va saber greu i vaig continuar.
A mida que passen les hores, la expedició s'allarga tant, que vas sol molta estona. Això obliga a anar molt amb compte per no perdre's. Hi ha que vigilar a trobar les senyals que la organització posa per una millor orientació.
A la 01,30 vam tenir el següent avituallament, a Ullastrell, als 35,63 quilòmetres. En aquesta població, l'avituallament es troba dins les instal·lacions del casal de cultura.
A part de pujar i baixar muntanyes sense parar, també cal destacar quan vam travessar diverses rieres, les de Gaià i Sant Jaume. Baixava molta aigua i vam haver de travessar passant per sobre de pedres i saltant. En aquest moment, lògicament, estàvem en la part més profunda, per lo que ja sabia el que vindria més tard: més pujades.
Un company em deia que tem més les baixades que les pujades, i li dono la raó, perquè perjudica molt els genolls, però jo es que a les pujades pateixo molt.
A les 04,30 h., vam arribar al Coll d'Olesa, quan portàvem 43,60 quilòmetres. Em trobava tant malament dels peus, que vaig optar que els membres de la Creu Roja em fessin una cura als peus. Vam posar-me un pòsit sobre la llaga, i el van assegurar amb esparadrap.
A partir d'aquí, venen 15 quilòmetres molt difícils. Es on s'inicia la travessia dels colls.
Es puja a Sant Pere Sacama i més o menys ja comencem a trepitjar terreny molt semblant al de Montserrat, molta roca. Es un trajecte molt cansat. Jo només tenia ganes d'arribar al aeri, on ja tenia decidit que abandonaria. Durant aquest trajecte, vam passar dos controls més. El segon d'aquest, era un autocontrol, on tu mateix tenies que marcar el full de control.
Es molt bonic veure matinar en aquests llocs, perquè comences a veure les siluetes de Montserrat, tot molt fantasmagòric. A més, hi havia bancs de boira que li donaven un aspecte misteriós a aquell lloc.
A partir del coll de Bram, comença la baixada, que ens porta fins l'aeri de Montserrat. He de donar-li la raó al company que deia que preferia les pujades, perquè aquesta baixada ha sigut perillosa. Molta pendent, en un terreny relliscós. De tant cansat que anava, tenia por de relliscar i caure.
A les 07,30, he trucat a l'Elvira per demanar-li que vingués a buscar-me, que ens trobaríem a Monistrol de Montserrat.
A les 08,15 he arribat al aeri, quan portava 54,00 quilòmetres, i he comunicat a la organització que plegava. M'han intentat convèncer que faltava poc, però es que no podia donar un pas.
Després de menjar una mica de coca, m'he anat fins a Monistrol, a esperar l'Elvira. Ens hem trobat al restaurant la Salsa, on hem menjat una botifarra.
A les 11,00 ja estava a casa.

05 Maig 2007

GAVÀ/CASTELLDEFELS - MONTSERRAT
Amb la gent de la U.M.E., he participat en la marxa GAVÀ-MONTSERRAT, de 55 quilòmetres. Feia més d'un any que no participava en cap activitat amb aquesta entitat. Des que l'Elvira es va posar malalta, ja no hi hem tornat, i abans de començar la caminada, tenia certa por de no ser gaire ben rebut. Però no, al contrari, com sempre han demostrat, es una gent esplèndida, que t'acull amb els braços oberts sempre, sense cap problema. Els vaig explicar que l'Elvira va passar una forta pneumònia, que va estar ingressada 11 dies i que es va aprimar molt, lo que va fer que perdés tota la forma, i clar, no podíem tornar-hi.
Lògicament això no es excusa, perquè la meva obligació hauria d'haver sigut informar-los, i no desaparèixer de la nit al dia, com vaig fer.
En fi, la qüestió es que hem tornat a participar, i ens van rebre molt be.
Dels que coneixia, van participar el Víctor (cotxe de suport), la Maria, la Margarida, el Josep (guia), la Paquita (es va afegir a Gelida), i 10 persones més que no coneixia. No va venir l'Ignasi, perquè segons em va dir la Margarida viu fora de la zona, ni el Xavier, el que l'any 05 va armar un parell d'escàndols.
A les 05,10 del mati començava la marxa. Hem fet exactament el mateix camí que fa dos anys. En primer lloc hem anat a trobar-nos amb la gent que ve de Castelldefels, al mig del bosc de la Sentiu, ja entrant al Garraf. La pujada per aquestes muntanyes, es bastant forta. Dec estar poc entrenat, perquè em costava molt avançar, i em veia obligat a respirar per la boca, de tant que em costava. Fa dos anys, en aquesta pujada ja vam tenir els primers problemes amb una parella de gent nova que va venir, perquè havia fet una promesa. No estaven entrenats i els costava d'allò més.
A les 07,45 vam arribar a Begues (07,30 l'any 05). Allà vam menjar uns pastissets que portava el Víctor, que, com l'any aquell, no va participar caminant, per dedicar-se a seguir-nos amb el cotxe i poder fer-lo servir de cotxe de suport. Jo mateix, a Begues, ja li vaig deixar la meva motxilla. Vaig aprofitar per prendre un cafè a un bar i poder anar al servei.
A les 08,00 vam continuar la marxa. Aquests primers quilòmetres, la ruta es una muntanya russa. Puges i baixes continuament.
A les 09,30 vam arribar a Vallirana, (l'any 05, vam arribar a les 10,00) . L'any 05, el Xavier es va enfadar molt amb el Víctor, perquè quan vam arribar, ell encara no havia arribat. Al Víctor, (i a la Maria, la seva dona), els va afectar molt aquest enrenou, perquè, al cap i a la fi, el Xavier no tenia raó, perquè vam ser nosaltres qui ens vam avançar a l'hora prevista. Però es que es igual, la tasca del Víctor, d'anar amunt i avall amb el SEU cotxe, per prestar-nos aquest servei, era encomiable, no era de rebut enfadar-nos. Que arribem abans que ell, doncs l'esperem, i ja esta.
A Vallirana vam esmorzar els entrepans que portàvem de casa. Mentre, el Josep va prendre nota del que volíem per dinar, ja que estava previst que menjaríem a Sant Esteve, i que només d'arribar tindríem el menjar quasi a punt. Bona idea aquesta de menjar “be”.
A les 10,00 vam prosseguir el camí. Un altre cop pujada. A més, feia un sol esplèndid, molta calor, i la veritat començava a dubtar si podria acabar la ruta sencera.
Vam passar per Sant Ponç, però sense aturar-nos per res.
A les 12,10 vam arribar a un lloc nomenat la Font Freda. Vam aprofitar per substituir l'aigua de les cantimplores, ja que amb el sol estava calenta, i realment, l'aigua d'aquesta font feia honor al seu nom, perquè sortia freda de debò.
Només vam baixar a la font uns quants, i els altres ens esperaven al camí.
A les 12,45 vam arribar a Gelida, (l'any 05, a les 14,00), on ens esperaven la Paquita i la Laura, que es van afegir al grup. Allà, abans de seguir la ruta, em vaig prendre dues clares que em van saber a glòria, fredes, delicioses.
A les 13,15 vam continuar. Ara al menys, ja no pujàvem muntanyes, el camí era de baixada. Els peus em feien bastant mal. Seguia dubtant de poder continuar.
A les 14,50 vam arribar a Sant Esteve, (l'any 05 a les 15,15). abans d'entrar al poble, vam aturar-nos una petita estona, per re agrupar-nos i descansar una mica.
Aquí es on vam dinar. Vam posar unes quantes plates d'amanida, mentre que el menú va consistir en un plat de botifarra amb ous ferrats i patates fregides, aigües, i cafès. En total, 10 euros per persona. Després de dinar, vaig anar al servei a rentar-me els peus, i vaig veure que tenia una butllofa molt gran al peu dret. Vaig tenir la sort que el Josep, que es infermer, seia davant meu a la taula, i em va dir que després m'ho curaria.
Efectivament, només sortir del restaurant, em va curar les butllofes, una a cada peu. Em va posar un pòsit gruixut, el va assegurar amb esparadrap i després em va ruixar els peus amb un esprai contra la inflamació i contra el dolor que, a més, em va deixar els peus frescos.
Sortida de Sant Esteve, a les 16,10 de la tarda.
Contra el cansament, la Margarida em va donar dues pastilles de isostar, efervescents, que vaig barrejar amb l'aigua de la cantimplora. Entre la cura del Josep i les pastilles, i, crec que lo més important, el canvi sobtat del temps, el cel es va ennuvolar, es va girar un bon vent de tempesta, fins i tot va caure un bon ruixat, tot plegat va fer que em trobés cada vegada millor, amb més ànim, amb més força, i amb més convenciment que podria acabar. Caminava be, ràpid, seguint perfectament el ritme dels altres.
A les 17,10 vam arribar a Esparreguera, (l'any 05 a les 18,00).
a partir d'aquí, en va caure una bona tempesta. Sort que la vèiem arribar, i a Esparreguera em vaig posar la jaqueta de travessa.
A les 18,30 vam arribar a Collbató (l'any 05, a les 19,15) i allà vaig tenir la immensa alegria de veure a l'Elvira i el Gerard, que havien vingut a trobar-se amb mi. Jo els esperava a Montserrat, però l'Elvira va tenir la iniciativa de trucar al Víctor per seguir-lo.
Després de descansar una mica, a les 18,40 vam iniciar la pujada a la muntanya de Montserrat. Jo caminava, i desitjava no tenir problemes per arribar. A les 19,00 en punt iniciàvem la pujada pel camí de la Senyera.
Com ja sabia, aquest tros es molt fort, sobre tot després de portar 50 quilòmetres, però poc a poc, es va arribant. A les 19,20, vam passar per la Senyera i a partir d'aquí, la pujada, que segueix, es fa més assequible. En un moment donat, vam veure un ramat d'isards.
A les 20,30 vam arribar a Montserrat (21,15 l'any 05). Tots ens vam abraçar de felicitat per haver-ho aconseguit i fins i tot vam celebrar-ho amb cava que portava en Víctor.
Després d'haver pujat caminant a Montserrat unes quantes vegades, puc dir amb tota seguretat que aquest es el millor camí, en el sentit que es el més assequible. Costa, perquè hi ha que pujar molts metres, però es pot fer per tothom. Es tracta de pujar amb calma, d'anar fent, perquè després de la Senyera, la cosa ja millora. Hi ha molts trossos també plans i fàcils. En definitiva, es més fàcil pujar per aquí, que seguint el GR6, que es per on pugem amb els de Sant Climent, i també comparant-lo amb el camí que segueixen els de Canovelles.
La U.M.E., havia organitzat un autocar de baixada, però com que va venir l'Elvira, lògicament vaig tornar amb ella, encara que vaig pagar-li al Víctor la meva part de l'autocar.

02 i 03 de Setembre 2005,
SANT CLIMENT – MONTSERRAT
com els darrers anys, enguany he tornat a participar en aquesta marxa que s'organitza al poble, per fer la romeria fins a Montserrat.
A Sant Climent no està tant ben organitzat com per exemple a Canovelles. Allà, que també es tracta d'una romeria, el poble dona molta importància als marxadors. Fins i tot, abans de sortit, el mossèn beneeix un gran ciri, que porta el nom de tots els marxadors, per fer, a Montserrat, entrega a la Verge, amb una solemne missa. Els familiars dels marxadors, per la seva banda, van amb autocar. Quan arribes al Monestir, t'estan esperant els diables, etc., es a dir que a Canovelles se celebra amb més importància. Això, sense esmenar l'esmorzar de botifarra que fem abans d'arribar a Monistrol.
A Sant Climent, les coses son diferents. Començant, per exemple, que els organitzadors, cada any ens expliquen, en una reunió, que ells organitzen aquesta sortida per ells. Que està molt be que s'apunti molta gent, etc., però que, en tot cas, ells no son responsables de res, volent dir amb això, clarament, que en cas d'accident, a ells no se'ls pot demanar responsabilitats.
No obstant, aquesta “excursió”, coincideix amb la romeria, però sense autocars ni res. La gent que puja, no te res a veure amb els caminadors, ni hi ha missa conjunta dissabte al mati, ni res.
En aquesta sortida, per primera vegada, lo qual em va fer molt feliç, el Gerard va començar a caminar amb mi. L'Elvira, com que aquest estiu no s'ha preparat caminant, no s'ha atrevit a caminar. Ha col·laborat venint amb nosaltres i ajudant als avituallaments.
A les 19,45 en punt, es va donar la sortida. Com l'any passat, hem anat per la creu de Querol. Es una mica bèstia començar fent un esforç tant gran, però val la pena i jo n'estic d'acord, perquè, a banda que el paisatge del baix Llobregat es fantàstic, d'aquesta manera estalviem carretera, fent aquesta primera fase, fins a la gasolinera de les palmeres, tot per muntanya.
La pena ha sigut que el Gerard s'ha equivocat de botes, i s'ha posat les que no li van be, les que li van provocar butllofes a la sortida de la Via verda de Ripoll, i quan hem arribat a les palmeres, ha hagut d'abandonar.
En aquesta part, tant a ell com a mi ens ha entrat gana i sed. Per l'afany de no portar res a sobre, no portava ni aigua, pensant que el tros fins les palmeres el faríem sense cap problema. No l'hem tingut, certament, però si haguéssim tingut aigua, ens hagués anat de meravella.
Com dic, el Gerard, a les palmeres, on hem arribat sobre les 22,00, s'ha quedat. Ens hem menjat, ell i jo, un molt bon tros de xocolata, de la gana que teníem.
Seguidament, he seguit amb la marxa, en direcció a Martorell. Aquesta part de la ruta, te l'avantatja de caminar sobre terra, tot pla. Però en aquests moments, caminar per la vora del riu es fastigós, perquè les obres del tren d'alta velocitat ho han emmerdat tot, amb obres i màquines per tot arreu. A més, per culpa de les industries dels voltants, fa molta pudor.
A les 01,05 he arribat al lloc del sopar, sota el Pont del Diable, a Martorell. Es curiós que llegint l'experiència de la sortida de l'any passat, en el que vaig fer aquesta part amb l'Elvira, aleshores vam arribar a les 01,40 i ara, sol, a les 01,05, cosa normal, ja que ella no està tant preparada. Encara gràcies que participa amb mi, lo que agraeixo profundament.
A les 02,00 hem tornat a caminar. Hem seguit per la vora dreta del riu, fins a sortir a 6 quilòmetres d'Olesa de Llobregat, on hem seguit, des d'aquest moment, ja sempre per la carretera.
En aquest lloc, igual que l'any passat, he mantingut una velocitat de sis quilòmetres a la hora.
Als avituallaments, m'agradava trobar-me amb l'Elvira i el Gerard. Ell s'ho ha passat molt be. Estem molt orgullosos d'ell i el seu tarannà.
A partir d'Olesa, la veritat es que cada vegada costa més. Ja notes, i molt, els quilòmetres i ja comencen a fallar els peus.
Durant els avituallaments, m'aturo només uns segons per veure, o menjar fruita, però no vull refredar-me. Segueixo de seguida.
El ritme que he portat en aquesta sortida, en general, ha sigut massa ràpid. Per exemple, excepte els nois i noies joves, que volen, jo anava sempre dels primers i clar, anar a aquesta velocitat, et passa factura.
Quan hem arribat a la darrera part, abans d'arribar a can Estruc, l'Elvira m'ha tingut de posar tiretes als peus, perquè em sortien butllofes. Tenia por que els peus no hem deixessin continuar, però finalment no ha sigut així.
A can Estruc, com l'any passat, després de prendre cacaolat calent, m'he posat dins el cotxe, a dormir la petita estona fins l'hora de pujar. He estat des de les 05,45, fins les 06,40 descansant, fins a aquesta hora, que l'Elvira m'ha despertat, perquè ja era l'hora de fer el darrer tram.
A les 06,45 en punt han donat via lliure per assolir Montserrat. He pujat dels primers, excepte els 25 o 30 nois que han pujat, literalment, corrents. Com sempre, aquesta part em costa molt de fer, perquè el desnivell es molt acusat. Fins i tot he de pujar, segons els moments, a quatre potes, del gran desnivell.
També es cert que, aquesta vegada, m'han avançat menys persones que altres anys.
De totes maneres, aquesta part es molt dura. Sort que l'Elvira no la puja, perquè crec que li costaria moltissim. Ja estàs cansat de la quilometrada que portes al damunt, per tenir que fer front a aquest darrer tram. A més, he pujat sense aigua (el mateix error que al principi de la sortida) i no m'ha caigut massa be el cacaolat que m'havia pres abaix. Em pensava que el treuria.
Finalment, però, a les 08,55 del mati, he arribat a Montserrat, on m'esperaven l'Elvira i el Gerard. Després de canviar-me de roba, hem anat a esmorzar al bar.
Abans de tornar a casa, l'Elvira i jo hem anat al monestir, a resar-li a la verge. Aquesta vegada hem pogut pujar al cambril.
A les 11,00 del mati, ja estàvem a casa.

07 Maig 2005

GAVÀ/CASTELLDEFELS - MONTSERRAT
amb la gent de la UME, avui he participat en la GAVÀ/CASTELLDEFELS – MONTSERRAT, o sigui, un altre “quilometrada”, d'uns 55 quilòmetres, segons ells. Amb el meu podòmetre, no obstant, n'he comptat 48,500, però be, es igual, son molts.
Com que aquesta vegada l'han volgut fer de dia, hem sortit a les cinc de la matinada. La nit abans, la poca nit que em quedava per dormir, no he dormit res, a causa dels nervis previs a la sortida. O sigui que, sense dormir, a les cinc en punt em trobava amb la gent, davant mateix de la UME. Aquesta vegada he anat sol, perquè l'Elvira no es troba be per caminar, i molt menys per fer una caminada d'aquesta magnitud.
Abans d'anar a la UME, m'he passat per la botiga OPEN COR, de Castelldefels, perquè, segons pensàvem, obra tota la nit, i jo volia comprar coques o altres coses per poder convidar la gent en l'esmorzar, com fan ells. Però mira quina casualitat, que això no es ben ve així. Tanquen de dues a sis de la matinada.
A les cinc en punt, després de deixar aparcat el cotxe a l'estació de tren de Gavà, sortíem en direcció a La Sentiu, a Castelldefels, a trobar-nos amb la gent que viu a aquesta població. Entre ells, en Paco, la Maria, (el seu marit, en Víctor avui feia d'avituallament), en Javi, etc. Des de Gavà, sortíem la Margarida, en Josep, l'Ignasi, en Jordi, i dues persones noves, un home i una dona, que ens han fet perdre molt de temps.
A aquesta hora, encara es de nit, i com que hem entrat al bosc, en direcció al lloc on havíem quedat, he volgut posar-me el frontal, no fos cas que, per les branques i pedres i desnivells, caigués. Però no me'l he pogut posar, perquè m'he descuidat les piles. A partir del moment en que ens hem trobat, hem començat “oficialment” la marxa. Aviat hem vist com les persones noves, s'endarrerien constantment. Hem passat per La Clota, que es el lloc on, a la marxa del Garraf, es troba el darrer avituallament. Per arribar-hi, s'ha de superar una forta pujada. La Clota, es troba en el Parc de Garraf. Les vistes sobre la vall del Llobregat, son esplèndides.
Sobre les 07,30 – 08,45, hem arribat a Begues, on en Víctor ens tenia preparat un boníssim esmorzar, a base de pastissets, donuts, sucs, etc. també llet calenta i cafès. Jo m'he menjat quatre pastissets i un donut, de la gana que tenia.
En aquest punt, he decidit deixar la motxilla al cotxe d'en Víctor, per poder anar més lleuger. Només he agafat el polar, perquè encara feia una mica de fresca, i aigua, en ampolles petites.
La meva aportació al “rebost” general, ha sigut una petita ampolla amb guisqui.
Després, ens hem posat ja en camí al següent avituallament, a Vallirana. El sol ja començava a manifestar-se i aviat m'ha començat a fer nosa el polar.
Amb alguns dels companys que anàvem junts, hem parlat sobre els avantatges de viatjar amb Ryanair, pels seus preus econòmics, i també hem parlat sobre el camí de Sant Jaume. Es molt bona gent i, com he dit altres vegades, aviat et posen dintre del grup i et sents be amb ells.
A les 10,00 hem arribat a Vallirana i ha sigut quan hi ha hagut el primer “mal rotllo”. En Javi, s'ha enfadat, i molt, perquè en Víctor encara no havia arribat. Que ja està be, que hem pagat i la seva obligació era estar allà, que tenim sed, etc. La veritat es que ha sigut una mica, bastant, desagradable, perquè tampoc hi havia per tant. Al cap i a la fi, segons el pla d'horaris que portava en Josep, l'hora d'arribar a Vallirana era a les 10,30, es a dir, mitja hora més tard de la que hem arribat. Tots hem fet costat a la Maria, la dona de'n Víctor, perquè s'estava posant molt nerviosa. Per ella era una situació incòmode, en la que un membre de l'expedició, criticava de manera exagerada l'actuació del seu marit. Jo a aquestes persones no les entenc, perquè el que estava fent en Víctor, ell sol, d'encarregar-se de l'avituallament, era d'un gran mèrit.
Finalment, ha arribat, i hem pogut veure aigua i fruites. Jo m'he menjat taronges i llimones, a part d'omplir les ampolles d'aigua.
Seguir la ruta cap a la següent etapa, ens ha costat bastant, perquè unes immenses obres han trencat el camí, i ens ha costat una mica trobar-lo.
Sobre les 12 hem arribat a Sant Ponç, on hem esmorzat. Be, han esmorzat, perquè jo portava el meu entrepà a la motxilla, però tampoc passava res, perquè després dels pastissets i el donut, la veritat es que no tenia gens de gana.
En aquestes primeres set hores, havíem fet bastant el tobogan, en el sentit de les moltes pujades i baixades per les que passàvem.
Abans d'arribar a Gelida, la següent etapa, vam tenir un altre altercat, també amb el Javi. Resulta que s'havia organitzat aquesta sortida de dia, per tal de poder muntar també que, des de Gavà, a les 14,00 h., sortiria un autocar amb familiars, per trobar-nos tots junts a Collbató, i poder pujar tots a Montserrat. En aquest autocar, també anaven l'Elvira i el Gerard. Però clar, les dues persones que portàvem noves, que no havien caminat mai, com ens van dir, ens endarrerien bastant els horaris previstos. Aleshores, en Josep, que era un dels que portava els seus fill i la seva dona a l'autocar, estava molt nerviós pel temps que ens feien perdre els nous.
Aleshores, en Javi, jo li dono la raó en el fons, no en la forma, perquè no cal aixecar la veu, va dir que aquesta sortida no era una competició, i que per tant, teníem la obligació d'ajudar la gent nova. Per aquesta banda te raó, ja dic, el que li va sobrar, fou massa duresa en les seves paraules. Per altre banda, també entenc que unes persones que no han caminat mai, no poden fer una sortida de 50 quilòmetres, encara que hagin fet una promesa. Si fas una promesa, doncs val, t'agafes la motxilla i te'n vas tu sol a fer la caminada, però no aprofitis una sortida organitzada d'una gent molt acostumada a caminar. Es a dir, no ports endarrerir als altres. Finalment, en Javi ens va dir que marxéssim, que seguíssim, que ell es quedava a esperar als nous.
Nosaltres, doncs, vam continuar. A les 14,00 arribàvem a Gelida.
Allà, com que vaig veure que estaríem una bona estona, em vaig treure els mitjons, i vaig posar els peus dins la fon que hi havia a la plaça. En Josep, no se si es metge o què, sap bastant del tema de les butllofes, i hem va donar un pegat especial, que hem va anar molt be. Després de rentar-me els peus, vaig canviar de mitjons i ja no hem vaig posar més vaselina.
Aleshores, allà, a la plaça, es va parlar sobre si continuàvem la sortida, o no. L'Elvira estava a Gavà, a l'autocar, però aquest no sortia. El tema era que vam fer els càlculs dels horaris malament, en el sentit que l'autocar sortiria de Gavà a les 14,00, a les 15,00 arribaria a Collbató, on ens trobaríem tots, pujaríem a Montserrat i baixaríem tots, en l'autocar, sobre les 19,00, però clar, tal i com anàvem d'horaris, si seguíem, arribaríem a Montserrat a les 21,00, h., per lo que el conductor es va negar a fer el viatge. Una cosa era sortir de Montserrat a les 18,00 h., o 19,00 h., i un altre, a les 22,00 h.
Finalment, es va decidir que continuàvem, i que en lloc de menjar les botifarres a Esparreguera, ho faríem a Sant Esteve de Sesrovires. Vaig trucar a l'Elvira i vam quedar que ens trobaríem a Sant Esteve, i així s'uniria a l'expedició, encara que amb cotxe. També es cert que, per poder tornar de Montserrat, ens era necessari el cotxe de l'Elvira, per poder portar-nos a tots.
Sobre les 15,15 h., vam arribar a Sant Esteve. Em va agradar molt trobar-me amb l'Elvira i el Gerard. Es allò que, amb ells allà, em trobo millor. Allà, al mig de la carretera, ens vam menjar les botifarres. La veritat es que jo no tenia moltes ganes de continuar. Sobretot, perquè estava molt preocupat pel Jordi i el seu estat. Però com que no hi havia prou cotxes, no vaig tenir més remei que continuar.
A les 15,45 h., ens vam posar en marxa, cap a Esparreguera. A partir d'aquell moment, la veritat es que vam seguir un altre ritme. Aquella parella que ens seguia a prou feines, es va quedar a Gelida, i va tornar a Barcelona en tren. A partir de llavors, el ritme que vam poder seguir nosaltres, fou impressionant. A les 18,00 arribàvem a Esparreguera, i sense massa temps per perdre, només beure i carregar aigua, ja vam seguir cap a Collbató. El tema era pujar la muntanya de Montserrat, en llum de dia. Abans d'arribar a Collbató, ens van donar la bona notícia que el FCB s'havia proclamat campió d'Europa de handbol.
A les 19,15, vam arribar a Collbató. Allà, com que teníem temps, vam fer una pausa una mica més llarga. Vaig estar a punt d'abandonar i de substituir al Víctor, però finalment vaig desistir. Si havia arribat fins allà, ara no era plan de abandonar. Només faltaven 4 o 5 quilòmetres.
A les 19,30 vam iniciar la pujada. Ens la vam prendre amb molta calma. La primera part es molt dura, amb uns grans desnivells i, també, passant per uns precipicis importants. Per aquí no portaria a l'Elvira, perquè ella te vertigen i no podria, a part del desnivell. Però al cap d'uns 45 minuts, s'arriba a un lloc que es diu La Senyera, que es, d'alguna manera, el final de la pujada en aquell gran desnivell. Aleshores comença un altre camí, també de pujada, però no com el primer. Aquest camí es diu “camí vell de Collbató al Monestir”. Vaig tenir la sort que la Maria anava la primera, i caminava poc a poc, de manera que pràcticament no ens vam aturar en cap moment. Al contrari d'altres vegades, que en la pujada m'he d'aturar i deixar passar gent, en aquesta ocasió no ho vaig haver de fer en cap moment. Vam anar tirant, xino xano, fins a arribar al pla de Sant Miquel. A partir d'aquí, s'ha acabat la pujada. I a partir de passar per l'ermita de Sant Miquel, ja tot es baixada. A Sant Miquel hi vam arribar a les 21,00. ja feia fred i començava a enfosquir. Aleshores, a la baixada, vam decidir fer-la trotant, sense córrer massa de pressa. D'aquesta manera, els músculs dels genolls es relaxen una mica, i hi ha menys possibilitats de patir lesions.
A les 21,15, arribàvem a Montserrat, amb tota l'alegria del mon per haver-ho aconseguit. La veritat es que a mi, avui, fins a Gelida, se'm a fet massa dur. Potser el fet que la setmana passada també vaig fer un altre caminada a Montserrat, des de Canovelles, o potser pel fet de fer-la de dia, m'ha costat una mica, però es igual, perquè he arribat i, a més, be.
Allà ens hem fet una foto, hem pres una mica de cava i sobre les 22,00 h., hem tornat cap a Gavà, a recollir el meu cotxe, que el tenia a l'estació del tren. Amb nosaltres han vingut el Jordi (ai!, paio), i l'Ignasi. Mentre l'Elvira estava amb el tiquet de l'aparcament, ha trucat el Jordi. A les 23,00 arribàvem a casa.
Un altre a Montserrat en el meu compte.
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!!!

29 i 30 d'Abril 2005
CANOVELLES – MONTSERRAT
Avui he tornat a fer aquesta sortida, que es la de més quilometratge que faig. En total, segons els organitzadors, es fan uns 62 o 63 quilòmetres.
El dia 29, com ja vaig fer l'any passat, per la tarda no he anat a treballar (he agafat mig dia de vacances), per poder preparar-me les coses per aquesta sortida.Sempre em passa que faci la sortida que faci, sempre omplo més del compe la motxilla, i després no faig servir ni la quarta part del que poso. Així que per la propera vegada, només he de portar: de sortida, una samarreta i prou. Després, a mida que passen les hores i es fa de nit i matinada, posant-me el forro de la jaqueta CARA NORT, ja n'hi ha prou. Es que sinó, com m'ha passat avui, portava massa roba posada (pujant la muntanya), i dins la motxilla, amb excés de pes. A més, no he de tenir por al fred, perquè caminant en aquestes sortides, que son dures, de seguida agafes temperatura. No cal anar tant abrigat.
Com l'any passat, també he passat nervis per arribar a l'hora de la sortida. Estava previst sortir a les 19,00 h. i nosaltres hem sortit de Sant Climent a les 17,50. al poc de sortir, ja he vist que passaria nervis per arribar a l'hora, perquè per la ronda de dalt hi havia molta circulació, tanta, que de vegades es col·lapsava i els cotxes ens aturàvem. Tant ha sigut així que, també com l'any passat, ha canviat de ruta sobre la marxa. A la ronda de dalt, he agafat la desviació dels túnels de Vallvidrera. Això m'ha permès arribar a temps a la sortida, a Canovelles.
També com l'any passat, aquesta vegada també portava el dipòsit de gasoil molt buit, amb la reserva desesperada perquè li posés carregament. A veure si, també com l'any passat, arribo a la meta de Montserrat sense cap entrebanc. (també com l'any passat, l'Elvira m'ha fet un entrepà de truita de sobrassada).
A diferència, però, de l'any passat, com que he arribat a temps, abans de la sortida, he estat present mentre el mossèn feia la benedicció del ciri, a la foto dels participants, i al llançament de dos coets que indicaven el moment de la sortida.
A diferència de Sant Climent, aquí ve molta més gent. Tenint en compta que son 63 quilòmetres, els participants hem sigut 74 persones. A la de Sant Climent, som alguns menys.
l'Elvira i el Gerard m'han acompanyat fins el moment de la sortida i des de aquí els envio un fort petó.
A les 19,30 en punt, ha començat la marxa.
La sortida es una mica emprenyadora, perquè hem de travessar l'autovia de l'Ametlla, però això no es cap problema, perquè la guàrdia municipal de Canovelles està allà per aturar el trànsit i deixar-nos passar.
Com va sent el meu sistema, aviat m'he posat al costat dels primers, per anar agafant el ritme ràpid que m'agrada, encara que això ens ha reportat alguna esbroncada de l'Antoni, el “cap” de l'expedició, ja que es queixava que, si volíem arribar tots be, amb aquell ritme serien molts els que es quedarien pel camí. En definitiva, que afluixéssim una mica la velocitat. A més, i no se si es que te alguna cosa especial amb un dels participants que anava dels primers, ha dit ben alt de veu, que aquell no era el guia, que si volia córrer, que ho fes ell sol, però que el responsable era ell i no l'havíem de passar.

En tot cas, seguint les paraules de'n Toni, es millor anar amb un ritme tranquil, per tenir més possibilitats d'arribar a Montserrat, estratègia totalment contraria a la que vinc fent, que es posar-me, des del principi al costat dels que més ràpid van.
No se, m'ha semblat que no calia ser tant dur amb aquell home que, per altre banda, te 70 anys segons m'han dit, i ha participat en les 11 edicions d'aquesta marxa.
A les 21,00 h., hem tingut la primera parada per refer les nostres forces, on ens han donat fruita i aigua. He menjat uns quants trossos de taronja i llimona, i a més, he carregat amb aigua pel camí.
Pràcticament sense aturar-me més de cinc minuts, he seguit la marxa. A les 22,00 hem arribat a Caldes de Montbui, on hem sopat. Com l'any passat, hem sopat a la plaça que crec que es diu La Font del Lleó, al costat mateix de les termes.
M'he menjat l'entrepà de truita que m'ha fet l'Elvira, a més de comprar-me una pasta de xocolata al bar. L'organització, portava les begudes i els cafès. Mentre sopava, he trucat a l'Elvira.
A les 23,00 ens hem posat en marxa.
Al cap de dues hores, hem arribat a Castellar del Vallès, on hem fet un altre avituallament. Sobretot, he begut i he carregat aigua, perquè, suposo que pel sopar o pels tallats, mentre he fet aquest darrer tros de Caldes a Castellar, he tingut força sed.
A partir de Castellar, ha començat l'ascensió per les muntanyes de Sant Llorenç de Munt. Es, com deia algú dels participants, on comença de veritat lo difícil. Durant aquesta pujada, s'ha caigut una de les participants, una dona que es diu Maria. Mentre caminava, he recordat que l'any passat a una dona una mica gran, baixa d'estatura, li vaig prestar un dels meus pals pujant la muntanya de Montserrat, i crec que es tractava d'aquesta dona.
Altre cosa que m'ha cridat l'atenció es la quantitat de gent que anava amb dos pals, a diferència de l'any passat que només els portava jo. En aquella ocasió, vaig ser el precursor dels dos pals. La gent em preguntava i s'interessava pel tema, i ara, en aquesta sortida d'avui, he vist que hi havia molta gent amb els dos pals, homes i dones.
A partir del moment en que enfiles Sant Llorenç, la caminada es torna molt dura i ja pràcticament fins el final.
Després de Castellar, hem passat per Matadepera, però en aquesta ocasió, a diferència de l'any passat, no ens hi hem aturat. Lògicament, en els llocs previstos hem tingut els avituallaments previstos, per veure aigua, menjar xocolates, prendre brou, etc.
sobre les 05,15 de la matinada, hem arribat al darrer punt d'avituallament abans de l'esmorzar. En tracta del lloc anomenat La casa nova de l'Obac, crec.
He aprofitat per canviar-me els mitjons, (al mateix lloc que l'any passat), i he pres dos gots de brou. A partir d'aquest punt, hem iniciat una forta baixada, encara de nit, en la que he anat molt amb compte de no caure. I també es quan, poc a poc, comença a matinar. Es bonic veure com, de cop i volta, et trobes amb la muntanya de Montserrat al davant, amb les llums de l'abadia al front. En aquell moment, t'animes una mica, quan ja portes molts quilòmetres al damunt, a veure que queda relativament poc per arribar.
No se si seria per les ganes d'arribar, o per efecte del brou, però en aquest punt de la baixada, el cos m'ha demanat córrer una bona estona. Semblava mentida que, després de la quilometrada que portàvem a sobre, encara teníem ganes de córrer.
Sobre les 07,30, hem arribat a Vacarisses, on hem esmorzat, com l'any passat, botifarra a la brasa amb mongetes, pa amb tomàquet, vi, cafès, etc. eren sobre les 08,00 quan he trucat a l'Elvira, per avisar-la que arribaria entre les 10,00 i les 11,00 del mati.
Així que he acabat d'esmorzar, m'he afegit als que continuaven el camí, per arribar quan més aviat, millor. A les 09,00, he arribat a Monistrol, on he menjat coca amb xocolata i vi dolç, tot molt bo.
A les 09,25, quan ha arribat tothom, ha començat la darrera pujada, i potser la més dura, que es la pujada al Monestir. Aquesta vegada, l'hem fet per un camí diferent al de l'any passat, amb menys escales, però amb una verticalitat complicada. M'ha resultat molt difícil, fins el punt de deixar passar molta gent. També m'he aturat per treure'm roba i deixar-me només la samarreta.
A la sortida de Monistrol hi havia un cartell que deia que, per aquell camí, trigaríem dues hores en arribar, però jo ho he fet en 1,30 hores.
Després del camí difícil, arribem a un tros on hem de superar unes escales que sembla que no s'acabin mai, encara que menys que en el camí de l'any passat. Aquestes escales, et porten fins a les de la Santa Cova, però amb l'alegria que quan estàs aquí, ja saps que et queda molt poc.
Com he dit abans, he arribat a Montserrat a les 11,00 aproximadament, amb una sed tremenda. Només d'arribar, he begut tres gots d'aigua.
Quan he arribat, he trucat a l'Elvira i m'ha dit que encara estava a Collbató. Seguidament i per fer front a la sed que encara tenia, he entrat al bar i he demanat una ampolla d'aigua i una super clara de cervesa i llimona.
De lo esgotat que estava, m'he segut a un banc, a esperar a l'Elvira i al Gerard, i fins i tot m'he adormit. M'han despertat ells.
A continuació, hem anat fins a la plaça, davant del Monestir, on ens han donat el record d'aquesta sortida i on també hem comprat unes samarretes commemoratives, per l'Elvira i el Gerard.
Abans de marxar, hem posat un ciri a la Verge pels nostres familiars difunts.
Com que el Gerard tenia sed, hem anat a prendre uns refrescs al bar, i allà, misteriosament, m'he deixat el record sobre la taula. Quan ens hem adonat, hem tornat a buscar-lo, però ja no hi era. Fixat que sembla que la gent que va Montserrat sembla que hauria de ser gent d'una certa formació espiritual i o religiosa, o al menys, bona gent, que no agafa lo que no es seu, i en canvi, la desaparició del meu record ha sigut fulminant.
l'Elvira ha trucat al Xavier per explicar-li aquest fet, i li ha dit que a partir del dimarts vagi a la llibreria, a recollir-ne un altre.
Durant el camí a casa, m'he adormit al cotxe i, en somnis, l'he dit a l'Elvira que vigili el “clic”, no se, una cosa rara.
Hem arribat a casa a les 14,00.

03 i 04 Setembre 2004
SANT CLIMENT – MONTSERRAT,

Lo més important de tot es que per primera vegada, m'ha acompanyat l'Elvira. Des del 23 d'Agost, quan vam tornar de vacances, l'Elvira i jo ens vam apuntar a un gimnàs de Viladecans (gimnàs EKIP), per fer cas de les recomanacions de la doctora, que em va dir que, obligatòriament, havia de fer una hora diària d'exercici. L'Elvira i jo vam seguir aquella recomanació de la doctora, perquè durant les vacances a La Palma, vam fer moltes excursions, sols o amb guia. Després, aquest exercici al gimnàs el vam convertir en entrenament per fer la St. Climent – Montserrat.
Aquell divendres, dia 03 de Setembre, a mitja tarda, l'Elvira i jo vam anar fins a Martorell a deixar el seu cotxe aparcat al costat mateix del parc on sopem. El pla era que ella intentaria arribar caminant fins Martorell i allà, com que suposàvem que estaria cansada, agafaria el cotxe.
A l'hora prevista, sobre les 20,30 h, vam iniciar la marxa, juntament amb 70 o 80 persones més. Aquesta vegada el Josep no va venir.
Hi va haver una primera variació amb respecte a les rutes fetes altres vegades, ja que en aquesta ocasió, en lloc de agafar per darrera l'estret de roques, vam anar per la creu de Querol. La veritat es que aquesta primera fase es bastant forta, perquè la pujada ho es, però també vam tenir la sort que l'Elvira i jo, el cap de setmana abans, vam anar a caminar per aquella zona, o sigui que quan hi vam anar formant part de la caravana a Montserrat, feia poc que l'havíem fet pel nostre compte, i així, estàvem més entrenats. Per exemple, en la primera sortida, la del entrenament, vam parar a descansar tres o quatre vegades, i en canvi, durant a caminada a Montserrat, no vam aturar-nos per descansar cap vegada.
Aquest camí es molt bonic. Al fer-lo de nit, mentre camines, veus les llums de tot el Baix Llobregat i la vista es extraordinària. La primera aturada una mica general fou a la gasolinera de les palmeres, a St. Vicenç de Llobregat. Allà vam beure aigua i de seguida vam dirigir-nos fins el Llobregat, on vam seguir-lo per la seva marge esquerrana. Hi ha moments que fa molt mala olor, degut, principalment, als residus de les fàbriques que hi ha pels voltants del riu.
Sobre les 01,40 vam arribar al Pont del Diable, a Martorell, on estava previst, per sopar. L'Elvira va arribar-hi molt be, tant, que si no fos perquè teníem el cotxe allà, segurament hagués seguit un bon tros més. Des de Sant Climent a Martorell, hi ha 22 quilòmetres. Es la vegada que l'Elvira fa una caminada tant llarga.
En aquell parc del pont, es on vam sopar. El primer que vaig fer, fou rentar-me be els peus, en una font que hi ha allà mateix. Vaig canviar-me els mitjons i vaig posar-me crema als peus, per mantenir-los en perfecte estat i que no hem sortissin butllofes.
Després de sopar, més o menys al cap d'una hora, vam reiniciar el camí. A partir d'aquell moment, l'Elvira es va enganxar a la caravana de cotxes i jo vaig seguir caminant. M'agradava, quan arribava a un control, trobar-me-la allà, esperant-me.
Aquesta segona part, la fem, un bon tros, pel marge dret del riu. Hi ha un tros molt divertit, en el que es passa una encanyissada, on hi ha nius d'ànecs, i els veus i els sents com piulen. També es un moment avorrit, perquè es quan passem per una fàbrica molt gran, situada a l'altre marge del riu, però que la veus estona i estona, perquè es molt gran.
Sobre les quatre de la matinada, justament als 30 quilòmetres, arribem a Olesa. Hi ha un bon tros, des de que deixem el riu, fins al final d'Olesa, en que camino a 6 quilòmetres a l'hora, ja que comprovava que, cada deu minuts, feia un quilòmetre. Al arribar a Olesa, on ja m'esperava l'Elvira, va començar a ploure una mica. Aleshores vaig cometre un error, ja que em vaig treure la roba de dalt, per posar-me, només, l'impermeable. Clar, allò em va fer suar molt. No me'l vaig treure fins al segon punt de trobada, ja a punt per començar la pujada a Montserrat.
Vaig anar tirant, mantenint una bona caminada. En un moment donat, però, vaig tenir una mica de por de uns gossos que em van aparèixer, amb pinta de tenir molt mala llet, que realment semblava que m'anessin a atacar. Fins i tot tenia el meu bastó preparat, per si el necessitava. Ja ho diuen els que fan el camí de Sant Jaume, que hi ha que portar bastó, o bordó, perquè t'ajuda a caminar, però també, per si tens de defendre't d'algun animal.
Quasi a les 06,00 del mati, vam arribar al segon punt de reunió (després del Pont del Diable, a Martorell), el camí de can Estruc, ja als peus de la muntanya de Montserrat, al quilòmetre 36,2 des de St. Climent. Allà, sempre esperem fins que es fa de dia, perquè es un camí molt difícil i empinat, i de nit, ens faria perdre. Com que l'Elvira anava amb el seu cotxe, quan vaig arribar-hi, després de prendre'm un bon got de cacaolat calent, vaig ficar-me dins el cotxe, em vaig treure les botes i vaig adormir-me, quasi una hora, fins que es va fer de dia.
Aquell descans em va anar molt be.
La resta de la gent, qui no tenia cotxe, dormia al peu de carretera. Hi ha qui, fins i tot, se'n porta el sac de dormir.
A les 07,00 en punt, ens van fer aixecar, i cap amunt! El crit de guerra era “ens veiem a Montserrat”.
Vaig començar la temuda pujada, ascendint pel GR6. Es molt empinada i em costa molt. El que passa es que vaig tirant, sense pressa, ja arribaré. Es en aquests moments quan se't noten més els anys, i veus com els joves et passen “volant”, mentre tu estàs allà, que quasi ni pots respirar. Primer, pujant per aquest GR, vam arribar fins la carretera B-112, que ve de Collbató. Després, i pujant un petit mur, es segueix pel GR6, travessem uns esglaons que no estan en massa bon estat, i seguim, fins trobar el GR7, que ve de les coves del salnitre, al camí de la Cova.
Poc a poc, doncs, vaig anar tirant, fins que a les 09,00, més o menys, vaig arribar a Montserrat, a uns 44 quilòmetres de St. Climent. Això de les distàncies es molt complicat, perquè depenent del camí que s'agafa, les distàncies varien molt.
Sempre em passa, quan arribo, que m'entre emoció per haver-hi arribat. Amb l'Elvira, el primer que vam fer, fou anar a esmorzar una bona botifarra. Després, vam anar fins el Monestir, a posar-li un ciri a la Verge. Aquesta vegada vam tenir sort i vam poder pujar fins el cambril.
Després, ja, cap a casa, amb la alegria d'haver-hi arribat i a més, aquesta vegada, amb l'Elvira.

23 i 24 d'Abril 2004
CANOVELLES – MONTSERRAT

No hi ha millor manera de celebrar St. Jordi, que participant en una caminada.
Ja fa uns quants anys, el Josep i jo vam començar a participar en una sortida que es diu Castellcir – Canovelles, de 35 km. La veritat es que ara mateix no recordo com els vam conèixer.
Gràcies a aquella primera sortida, cada vegada que fan alguna activitat relacionada amb la muntanya, m’envien propaganda, per si vull assistir. Aquesta vegada, com altres en anteriors anys, vaig rebre informació sobre la Canovelles – Montserrat, i, després de rumiar-ho una mica, vaig decidir inscriure’m.

Per mi el principal motiu d’inscriure’m en aquesta edició, era saber, provar-me a mi mateix, sobre si seria capaç de fer una caminada tant llarga.
A la publicitat que em van enviar, demanaven que els participants, s’apuntessin a alguna de les proves d’entrenaments prèvies, sobretot per agafar una mica de forma. Jo vaig trucar a un dels organitzadors, el Xavier, i li vaig dir que m’agradaria participar, però que no havia fet cap prova d’entrenament, però que, en principi, em considerava preparat per participar-hi. Li vaig explicar que havia fet unes etapes del camí de Sant Jaume, i em va dir que si, o sigui que, tot seguit, vaig fer l’ingrés dels 33 euros, import de la inscripció. Encara que aquesta sembli cara, hi ha que dir que aquesta gent això de les caminades ho tenen molt ben muntat, amb molts punts d’avituallament al llarg de la travessa, amb fruites, begudes, sopa calenta, coques, xocolates, fruits secs i, per acabar, un bon esmorzar, a base de mongetes amb botifarra, pa torrat, vi, cafès, conyacs, etc., es a dir, molt ben preparades. El preu també inclou una samarreta commemorativa, un record, i la tornada a Canovelles en autocar, encara que a mi em recull l'Elvira.
Així que aquest divendres, 23 d’Abril, per la tarda ja no vaig anar a treballar. Vaig anar a dinar a casa i utilitzar la tarda per preparar-me la motxilla. L’hora de sortida eren les 19,00 h. l’Elvira, i li agraeixo l’esforç molt sincerament, em va acompanyar fins a Canovelles. Com que teníem temps, van passar abans per DECATHLON, a comprar-me una camisa de cotó.
A les 17,15 ens posàvem a l’autopista, amb temps de sobres, però no comptàvem amb diversos factors que se’ns van posar en contra: plovia molt, era la festa de St. Jordi, divendres, per lo tant, tota Barcelona estava col·lapsada. Em vaig posar molt nerviós, perquè creia, en veritat, que no arribaria a temps. Unes caravanes i unes cues... A més, primer vaig agafar la ronda de dalt, però com semblava que havia hagut un accident, perquè estava col·lapsada i van passar ambulàncies, vaig girar cua i vaig agafar la ronda litoral. Aquesta, també estava molt plena. Fins i tot, vam veure un accident, en el que un motorista estava al terra.
Ahir a Barcelona, els col·lapses, d’infart.
Fins i tot vaig trucar a un dels organitzadors per avisar-los del problema que tenia de retard. Sincerament, estava molt nerviós, perquè, a part que no volia perdre’m aquesta sortida, es que a més, havia comunicat a tothom que la faria, o sigui, que tornar el dilluns i dir que no la havia fet, no m’agradava gens ni mica.
Finalment, vam arribar a Canovelles a les 19,30 h. Pel camí, que vaig parlar per telèfon amb una senyora per avisar que arribaria tard, em va dir que com que hi hauria una benedicció, la sortida es retardaria 20 o 30 minuts. Quant vaig arribar, just en aquell moment començava la marxa, o sigui que vaig haver de córrer una mica, per posar-me al nivell dels últims.
Si en lloc de sortir de la ronda litoral i anar per la meridiana, segueixo per aquella primera via, amb tota seguretat que no arribo.
A partir d’aquí, comença la marxa.
Només afegir-me a la caravana, un noi es va interessar pels dos pals que portava. Em va dir que em veia amb bon ritme i que no tindria problemes per arribar a Montserrat.
Després d’una primera parada d’avituallament, en que principalment vaig menjar trossos de taronja i aigua, sobre les 22,30 vam arribar a Caldes de Malavella, per sopar. Vaig menjar-me l’entrepà que em va preparar l’Elvira (truita de sobrassada) i una taronja. De la beguda, se’n va fer càrrec l’organització. Vaig veure refrescos i vi. Després, un tallat.
La meva, diguem-ne “estratègia”, es posar-me, sempre, seguint de molt a la vora, els que van primers. Aquests, lògicament, porten uns ritmes molt forts, però això em va be, perquè m’obliga a portar un ritme important. La meva idea es, fer un ritme ràpid, perquè quan m’entri el cansament, estigui el més a la vora possible de la meta.
La següent aturada important, fou a Castellar del Vallès.
No se quines muntanyes hem travessat, però les pujades (i baixades), eren bastant fortes.
En un dels avituallaments, ens van donar xocolata desfeta, boníssim, i en una altre, sopa.
Després vam passar per Matadepera, travessant unes urbanitzacions amb cases molt elegants. Ja diuen que aquest poble, es la zona de residència dels rics de Terrassa, ja que està molt a la vora d’aquesta població.
Es preciós quan camines per aquestes zones dels voltants de Matadepera, per l'esplèndida vista que tens de tot el Vallès i, al fons, la serra de Collserola, amb el temple del Tibidabo il·luminat i la torre de comunicacions.
A continuació, vam pujar i baixar Sant Llorenç del Munt. Aquestes pujades son complicades, perquè tenen pendents fortes, que et cansen molt. També, i per l'altre banda, son perilloses les baixades, molt empinades.
Travessant aquestes muntanyes, vam passar per dos o tres moments complicats, al haver de creuar algunes rieres que anaven plenes d'aigua, ja que aquests dies ha plogut molt.
Hi ha unes hores, a la nit, que se’t fa molt llarg i pesat. Estàs cansat, tens fred, son, gana, set, de nit no veus res, etc., que fa que la moral comenci a caure. Sort que, després de les abundants pluges d’hores abans, al vespre ens van abandonar i no va ploure, perquè s’hagués fet molt pesat, si a sobre, plou. També, al no conèixer a ningú, incrementa la sensació de soledat. No parles amb la gent i sembla que “els acompanyis, no que vagis amb ells”.
Ja era molt incòmode caminar molts quilòmetres per camins plens de fang, que feia que les botes s’enfonsessin en ell i fes que les passes es convertissin en encara més difícils. A més, tenies que vigilar, perquè el fang et fa relliscar. Jo mateix, en una de les baixades, vaig posar malament el peu sobre una pedra rodona, que em va fer perdre l’equilibri, i vaig caure de cul.
Es el que diem els caminants. Les pujades son difícils, perquè suposen un grans esforç, però ves en compte, perquè les baixades son traïdores, pots caure molt fàcilment. Fa un parell d’anys, baixant de La Mola, també al parc de Sant Llorenç, em vaig lesionar un menisc, fins al punt d’haver d’operar-me.
M’ha cridat l’atenció en aquesta sortida, que cap dels 80 o 90 caminants participants, portaven dos pals, com jo. I es estrany, perquè es de lo més normal. En aquests dies passats, al camí de Sant Jaume, jo diria que els que portàvem dos pals érem, quasi, la meitat, com a mínim. En canvi aquí, que aquesta gent fa grans caminades, cap d’ells en portava dos.
Al contrari, fins i tot els ha semblat estrany que jo caminés amb dos. Va haver-hi una parella, per exemple, que em van demanar un dels meus pals, per veure com es caminava. Un altre, un noi, ja molt a la vora de Monistrol, se’m va acostar i també em va preguntar pels dos pals. Em va dir que ell creia que només els utilitzaven els que feien grans travesses pels Pirineus. Be, li vaig contestar, i aquesta Canovelles – Montserrat, no es una gran travessa?.
M'ha agradat avui, que es 05 de Maig, quan he llegit uns escrits a Internet, en els que uns finlandesos escrivien sobre les avantatges de caminar amb dos pals, com s'aconsegueix que l'esforç es reparteixi entre les cames i els braços. Deia l'escrit que potser la millor avantatge ho era pels genolls.
Un altre cosa que també he vist, ha sigut que, com que no hem coneixen, en algun moment potser s’han pensat que jo era un intrús, algú que s’havia afegit a la caminada per la cara. No es per res, però clar, a ells no els deuria agradar, si això fos així, que et colis amb ells, menjant i bevent, per la cara, sense haver pagat. Un parell de comentaris fets així, com si la cosa no tingués més importància, m’ho ha fet pensar. Això ha passat, perquè com que vaig arribar tard, no en van veure a la sortida, ni em vaig poder fer la foto amb el grup.
Per això, només que vaig arribar, vaig demanar pel Xavier, que es el noi amb qui he estat parlant per telèfon aquests dies, per fer veure a tothom que ell “sabia qui era jo”.
L’últim que va fer un comentari així, estrany, fou un noi de l’organització, ja pujant a Montserrat, quan em vaig aturar per agafar una ampolla d’aigua, que em va mirar “malament”. Fins i tot, sense que jo el sentís, va parlar de mi, fluixet, a una companya. Jo, per veure si em deia alguna cosa, em vaig dirigir a ell, tot decidit, i li vaig preguntar, qui em donaria la meva samarreta commemorativa de la sortida. Ell no s’esperava aquesta pregunta. Una mica consternat, em va preguntar on m’havia afegit. Jo li vaig dir que a Canovelles, com tothom, però que havia arribat tard, perquè vinc de Barcelona, i vaig arribar just quan ells sortien.
Finalment, em va contestar que la samarreta me la donaria un noi que es diu Toni. Quan ja marxava, una de les noies em va donar un altre ampolla d’aigua, sense haver-la demanat, segurament per compensar el mal moment que potser aquell noi em podia haver fet passar.
Sobre les sis de la matinada, ja baixant la darrera muntanya, abans de començar la pujada de la de Montserrat, ha sigut quan a l’avituallament, ens han donat una sopa que estava boníssima. En aquesta aturada, m’he canviat els mitjons i m’he posat més glicerina, perquè notava alguna cosa als peus que em feien témer que podrien sortir-me butllofes en qualsevol moment.
Les butllofes es el que més temem els caminats, perquè son doloroses i, normalment, t’obliguen a abandonar. Jo mateix, al mes de Setembre de l’any passat, a la sortida Sant Climent – Montserrat, vaig haver d’abandonar quan portava 38 km., perquè em van aparèixer unes butllofes que em fèien bastant mal.
M’ha anat molt be en aquestes setmanes que he llegit molt sobre el camí de Sant Jaume, els consells d’altres participants, en que tots ells aconsellaven començar les jornades amb una bona empastifada de vaselina pels peus, pels dits, etc.
L’efecte de la sopa, i que a partir d’aquell moment ha començat a fer-se de dia, i que, a més, aviat hem arribat a Vacarisses, on hem esmorzat la botifarra amb mongetes, m’ha donat molta moral, perquè, a més, veia que s’acostava la meta i que, a banda d’estar cansat, em trobava bastant be.
Es veia que aquest seria un dissabte esplèndid, un gran dia de sol tot el contrari d’aquests darrers dies.
Al lloc de l’esmorzar, passada l’estació del tren de Vacarisses, he trucat a l’Elvira per dir-li que, més o menys, estava previst arribar a dalt, a Montserrat, sobre les 10,30 / 11,00 h., ja que ella aniria a recollir-me amb el cotxe.
Ben aviat, després d’esmorzar, hem arribat a Monistrol. Allà, estaven els autocars, amb els familiars i amics que acompanyaven als caminants, ja que, no hem d’oblidar, que, més que una caminada, es una romeria, i més aquest any, que celebraven la 10 edició i feien una ofrena d’un impressionat ciri a la Verge.
A Monistrol, hem menjat coca i vi dolc, molt bo. Allò m’ha acabat de donar l’impuls necessari per fer el darrer tros del camí. L’ambient entre la gent era d’un gran optimisme, perquè ja ens trobàvem a les portes de Montserrat.
Una mica abans d’arribar a Monistrol, he fet amistat amb un noi que es diu Josep, que xerra pels descosits. M’ha explicat que havia passat 9 mesos a la Xina, treballant per la casa Derbi. El ritme que portava era més tranquil que jo. Hem arribat junts a Monistrol, i després ens hem trobat, a la pujada de Montserrat, però com que ell feia un ritme molt lent, finalment l’he deixat i he seguit sol.
Hi ha que dir que la pujada a Montserrat, es potser el tros més dur de tot, ja que, a més que te’l trobes quan ja portes quasi 60 km., es que la pujada es d’una duresa extrema. En pocs quilòmetres, els que van de Monistrol a Montserrat, el desnivell es molt acusat.
Comences a pujar i aviat et trobes amb uns esglaons, alts, que no s’acaben mai. N’hi ha d’esglaons......
Aquest camí, finalment et porta fins a les escales de la Sta. Cova. Un cop et trobes aquestes escales, la meta final ja es troba allà mateix.
Finalment, i després de 16 hores caminant, i de fer més de 62 quilòmetres, s’arriba a dalt, al Monestir.
L’emoció que t’agafa no es pot descriure. Quan he vist al Gerard i a l’Elvira, estava tant emocionat, que m’ha faltat molt poc perquè se’m escapessin les llàgrimes, la veritat.
Es la primera vegada que faig una distància tant gran, de 62 km. entre mi deia que aquesta sortida es molt bèstia i no la tornaré a fer, però, l’any que be, ja veurem..... (l'any següent, la vaig repetir!!).
En tot cas, el que sí es cert es que la que fem a St. Climent, comparada amb aquesta, es una mica més que una passejada. A la d’aquí, el que fem es seguir el llit del Llobregat, pràcticament fins el peu mateix de la muntanya. Es a dir, el camí es pla fins a la muntanya. Però aquesta gent de Canovelles, com que travessen el massís del Sant Llorenç del Munt, el fa molt més dur. De fet, gran part del recorregut, segueix la mateixa ruta que utilitzen els que fan la Matagalls – Montserrat, potser la prova més dura que hi ha, de 84 km.
Un cop a dalt, els organitzadors ens han emplaçat a les 12,45, per fer l’ofrena del ciri a la Verge. Hem estat a punt de no quedar-nos, però com que ens han dit que, com a participant, el meu nom figurava escrit al mateix ciri, ens hem quedat fins al final, en que s’ha fet l’ofrena dintre del camerino de la Verge, on ens ha rebut un dels monjos.
A les 14,00 h., hem tornat cap a Sant Climent.
Total, 16 hores, 62 km.