15 Maig 2010, GAVÀ/CASTELLDEFELS - MONTSERRAT

http://www.youtube.com/watch?v=2NhxA_L52mw



GAVÀ/CASTELLDEFELS – MONTSERRAT

Després de moltes setmanes, en que per un motiu o un altre no podia sortir amb els meus amics de la UME, avui he participat en aquesta sortida de 60 quilòmetres,encara que finalment, no he tingut prou forces per arribar fins al final.
Porto uns dies prenent antibiòtic i ha arribat un moment en que estava molt cansat, i les cames no m'aguantaven. El mateix Néstor, quan l'he dit a St. Esteve que no podia més, m'ha dit que tenia la cara blanca.
Però val, anem per parts.
A les 04,50 l'Elvira m'ha deixat al Parc del Mil·lenni, a Gavà, on teníem prevista la sortida dels que marxem des de Gavà. (un altre part del grup, com sempre, surten de Castelldefels).
La sorpresa ha sigut amb el nombre de marxadors. Normalment, aquesta sortida la fem uns 14 o 15, quasi tots membres del grup de senderisme, el que porta el Víctor, però avui érem quasi 50. Sembla ser que la decisió de penjar la sortida al facebock, ha aconseguit que molta gent s'apuntés, cosa bona, perquè hem sigut un bon grup.
Abans de sortir, el Josep ens va donar una fulla amb les característiques d'aquesta sortida,(quilometratge, desnivells, llocs per on passem) i també va passar llista.
Sobre les les 05,12 hem iniciat la caminada, anant per un camí en principi bastant planer, que, sortint de Gavà, ens porta fins a La Sentiu, caminant per un bosc, al mateix costat de la carretera. Encara era de nit, per lo que en aquell moment era necessari l'us de les lots, per evitar caure o ensopegar amb les branques dels arbres.
A aquella hora de la matinada, feia bastant fred.
A les 05,46 h hem arribat a La Sentiu, als 4,054 qms, on ens esperava el Víctor (cotxe de suport), per saludar-nos, perquè ell estava allà per controlar els companys que van sortir de Castelldefels. Ens va dir que els altres feia poc que ja havien passat per allà. De seguida vam continuar la nostra marxa.
Encara era de nit, però de seguida vaig apagar la lot, perquè amb l'inici de la matinada també m'hi veia, i m'agradava aquell color del bosc, que comences a intuir, amb aquella mínima llum que va naixent.
Això si, dues coses; primer, cada vegada feia més fred, a mida que anàvem pujant per el camí del Purgatori, el fred se'm anava calant dins meu. En aquell moment, només portava una samarreta i el polar gris. I dues; com sempre, la pujada per aquell camí, que per ser els primers quilòmetres, et “marca” ja d'entrada, com si et digués: “ ei, que això va en serio, que aquesta sortida no es de broma”:
Aquesta pujada es la baixada última de la Marxa del Garraf.
El final de la pujada es a la creu que hi ha a la cruïlla de camins, on es troben el gr92, que ve de St. Climent i aquest de la Sentiu. A partir d'aquí, ja es tot pla fins a Begues, on vam arribar a les 07,32 h i portant ja 12,26 quilòmetres.
Aquí, com sempre, vam aturar-nos una bona estona per fer un tallat al bar de la plaça. La llàstima es que ens hem trobat el forn on sempre compràvem pastes, tancat, per jubilació de l'amo. N'hi ha un altre, on m'he comprat una pasta i unes xocolates, però ja no tenen aquelles coques i tota mena de pastes que feien els propietaris de l'altre forn. A aquests, encara els hi queda molta “mili” per arribar a la seva alçada. Això si, sempre hi ha un començament, això es així de clar.
A Begues (246 alt) s'ha incorporat la Maria i altres persones.
Després del petit descans, a les 07,50 hem continuat el nostre camí. De tant que ha plogut, els colors dels boscos son preciosos, intensos, per la neteja continua que ha fet la pluja as tota mena de plantes, prats i arbres.
El dia, esplèndid, sense calor però amb un bon sol, que fins i tot ens anava be per mantenir una bona temperatura del cos. L'esforç de la caminada i de la pujada, ens feia suar i aviat marxava el fred, i ja dic, el sol anava de conya. Tot el contrari de l'any passat, en que feia una calor extrema.
Després d'una estona caminant per pla, arriba la següent pujada, que ens porta a la Creu Ardenya (388 alt), als 15,3 qms. Aquest ha sigut un camí una mica emprenyador, per la quantitat de pedres soltes que hi ha. Per aquí hem pujat, en un altre ocasió, acompanyats d'una bona pluja, que feia molt difícil la pujada, per el rierol que de seguida apareix per la pluja.
A partir d'aquí, ja tot es una bona baixada, primer per camins i després ja per la zona asfaltada de les urbanitzacions, que ens porta a Vallirana. Hem arribat a la benzinera a les 09,28 h, després de 19,80 quilòmetres. Com ja deia l'any passat, a aquesta hora ja portàvem el 33% de tota la caminada.
A Vallirana (206 alt) hem esmorzat amb temps suficient, fins a les 10,00h, hora en que hem continuat la nostra travessa.

esmorzant a Vallirana

A continuació ens enfrontem a un altre bona pujada, que dura poc, però que també, al menys a mi, m'obliga a fer-la amb molta calma, perquè els desnivells son forts i de vegades ens hem d'ajudar amb les mans, agafant-nos dels arbres. També hem comprovat els estralls fets aquest hivern per les nevades i ventades, perquè ens hem trobat molts arbres caiguts que de vegades, ens han complicat molt seguir, perquè els havíem d'esquivar d'alguna manera, passant-los per sota, o per sobre, una mica com aquella vegada que vam anar el Gerard i jo per els voltants de St. Climent.
A les 10,56 h passàvem per l'ermita de St. Ponç (317 alt), als 23,89 qms, on ens hem aturat una mica per agrupar-nos, i continuar.
A partir d'aquí, torna a venir un altre estona de forta pujada. Es espectacular, en un moment donat, quan hem de pujar una drecera, que tots ens quedem bocabadats al veure-la, perquè ens enganya, en el sentit que,efectivament, l'hem d'agafar, però el que passa es que quan la veiem, la veiem sencera, molt alta, i molt llarga, pensant-nos que l'hem de fer fins el final, quan lo cert es que després de la primera pujada, ja agafem el primer carrer a la dreta, deixant-la ja de banda. M'ha recordat les escales de la Font del Mon, a la Gràcia- Montserrat.
En aquests moments estem caminant per urbanitzacions de Corbera. Quan li vaig preguntar a un veí de la zona si faltava molt per Gelida, em va dir que estava “a l'altre banda de la muntanya”, el que volia dir, lògicament, que l'havíem de travessar. Efectivament, aquests eren moments de pujada, ja que en 3,5 qms, pujàvem 200 metres, arribant dalt de tot de la carena, als 494 metres d'alçada.
A partir d'aquí, comença una forta baixada, de 5,5 qms, que ens porta a Gelida. Abans, però, passem per la Font Freda, als 30,53 qms., un lloc ombrívol, d'exuberant vegetació, on hi ha una font on brolla un aigua molt bona (i fresca). El problema es que en aquesta ocasió, hi rajava només un filet d'aigua. I dic problema perquè jo, arribant a la font, tot decidit, vaig llençar l'aigua que portava a les cantimplores, amb l'esperança d'omplir-les d'aigua fresca, cosa que no va poder ser, perquè ja dic, en sortia tant poca, que per companyerisme, no podia estar-me allà, deu minuts omplint. Només vaig carregar una petita part d'una cantimplora, només per anar tirant. La sort era que la pròxima font estava molt a la vora.
Ja em notava molt cansat, i pensava que potser a Gelida, em quedaria i tornaria en tren. Però aquella poqueta aigua fresca de la font (i més que en vaig carregar a la segona font, arribant a Gelida), i sobre tot, les clares que em vaig veure al bar El Racó, de la plaça del poble, em van reanimar. Me les vaig veure poc a poc, també per evitar que de tant fredes, em fessin mal.

Gelida

A Gelida (181 alt) vam arribar a les 12,58 i vam descansar fins les 13,13. allà, es van afegir altres persones. El mirador sobre Montserrat que hi ha a la plaça, es preciós, vaja vista tant maca!.
A l'hora prevista, vam continuar. A l'estació del tren, es va incorporar la Liliana, entre d'altres.
Ja camí de Sant Esteve, veia que cada vegada em costava més. Les cames em feien molt de mal, i era del cansament generalitzat que estava patint, segurament a causa de les pastilles. He fet poques caminades i no estic entrenat al 100%, però amb una situació física normal, hagués aguantat bastant be. Al cap i a la fi, per setmana Santa vaig fer unes quantes jornades de Camí de St. Jaume, i no fa tant d'això, a banda de les sortides que he fet amb la bicicleta (rutes curtes, però unes quantes). O sigui que físicament estava més o menys be, el tema eren les medicines, que m'havien deixat aplatanat.
Per tant, al arribar a St. Esteve vaig parlar amb en Néstor i em va dir que cap problema, que podia comptar amb el seu cotxe, per seguir amb ells fins el final. Això em va tranquil·litzar, perquè ja dic, em veia un mon poder continuar.
Vam dinar al mateix restaurant de sempre. Aquesta vegada, en lloc de botifarra, vaig escollir pollastre amb patates i amanida. Vaig dinar força be, a diferència de l'any passat, en que ja no em trobava be i no tenia gens de gana.
Què em va passar l'any passat? Sobre Gelida, ja vaig notar que tenia molta calor i molta sed. A la Font Freda, per exemple, que aleshores brollava molta aigua, vaig omplir les dues cantimplores i vaig veure molta aigua; al bar del poble, també em vaig comprar dues clares o potser tres, perquè la sed no se'm passava. Als punts on ens trobàvem amb en Víctor, també bevia, sobretot sucs de fruita, perquè la dolçor de la beguda m'agradava. El problema no obstant, era que aquests sucs cada vegada estaven més calents, a causa de la forta calor que feia.
A St. Esteve, abans de dinar, ja em vaig veure dues clares més i per dinar, vi amb gasosa, sense poder menjar-me la botifarra, perquè no tenia gens de gana.
Caminant, a Esparreguera em vaig prendre una coca cola freda que vam comprar el Josep i jo a una botiga que queviures, i a Collbató, on ja em trobava fatal, vaig veure més suc calent. Total, que pujant la muntanya, de lo malament que em trobava, de seguida em vaig quedar sol, perquè caminava molt lentament. Primer vaig tenir un primer intent de vòmit, que no va passar d'aquí, però més endavant vaig fer una vomitada general, com potser mai havia fet. A partir d'aleshores, em vaig trobar millor de la panxa, encara que em van agafar calfreds, però ja dic, després de treure, cada vegada em trobava millor. Els companys m'anaven cridant, “Jordi, estàs be?” i jo els deia que si, per no preocupar-los. Fins i tot, per una dècima de segon vaig pensar en quedar-me en algun lloc a passar la nit, perquè ja dic, va arribar un moment en que no podia donar un pas.
En fi, avui, he dinat alleujat, pensant que ja havia acabat la meva participació.
Després de dinar i de pagar 22 euros (dinar i autocar de tornada), m'he incorporat al cotxe de'n Néstor, i m'he dedicat a ajudar als companys que anaven arribant als controls d'Esparreguera i de Collbató (352 alt). A la sortida d'Esparreguera, hem anat a comprar unes quantes ampolles de cava, per celebrar l'arribada dels marxadors a Montserrat.

el grup a Collbató

Hem arribat al Monestir (720 alt) sobre les 19,30 i encara hem tingut temps de comprar coca de Montserrat i d'anar a fer uns cafès. A aquella hora, hem tingut la sort que, com que encara els quedaven moltes coques, comprant-ne una te'n donaven dues, així que el Víctor, el Néstor i jo n'hem comprat una, ens han regalat un altre a cada un, i aquestes tres les hem posat a la taula, per rebre als marxadors, als quals els hi ha agradat d'allò més.

La primera que ha arribat, ha sigut la Maite, sobre les 19,55, es a dir, una hora i cinc minuts després de sortir, molt bona marca. La Maite, per exemple, a la marxa del Garraf, es la quarta dona de totes les que arriben. Es tota una atleta.

Poc a poc han anat arribant, encara que entre la primera, i l'últim, han passat 75 minuts. Quant tothom havia arribat, hem obert les ampolles de cava i hem brindat per aquesta gran sortida. Després de tot, de 50 caminadors, només 3 no hem arribat al final, o sigui que una molt bona mitja.

Sobre les 21,30 hem agafat l'autocar de tornada i m'ha deixat a Gavà a les 22,30, on ja m'esperava la meva estimada Elvira.

04 i 05 Setembre 2009, El Pont del Diable, a Martorell

04 i 05 Setembre 2009

SANT CLIMENT – MONTSERRAT
Avui he tornat a participar en aquesta sortida, acompanyat de l'Elvira fent l'ajuda des del cotxe. Hem sortit a les 20,55 h.
Lo emprenyador per ella ha sigut que quan es disposava a començar la sortida, el cotxe (rover), s'ha espatllat. L'han ajudat a posar-lo en marxa i l'han acompanyat fins a casa, on ha traslladat totes les coses al cotxe de cadena. La pobre vaja ensurt s'ha endut i sense ser-hi jo. Encara que menys mal que li ha passat aquí i no al mig dels camins a plena nit.
Hem fet el mateix camí que els altres anys, al menys d'entrada. Hem pujat fins a les creus (21,18 h), i després hem anat baixant, seguint durant molta estona les marques del GR92, fins a la benzinera de les Palmeres. Ha sigut aquí on m'ha explicat lo del cotxe.
A Les Palmeres han caigut quatre gotes, semblava que volia ploure, però al final res de res. Des d'un bon principi, m'he posat al grup capdavanter. M'agrada arribar dels primers, encara que de vegades hi ha que fer un esforç més gran al seguir el ritme dels més joves o més ben preparats, però te la contrapartida que quan es descansa, es fa tota la “descansada” complerta. Les palmeres, 22,24 h.
abans d'arribar a Martorell, encara ens trobem dos cops més amb el avitualladors; a mig camí (23,30 h) i a les 00,35, en un punt nou. Aquesta vegada, per arribar al Pont del Diable, de Martorell, hem seguit un camí nou, que ens permet descartar totalment, la carretera, al menys fins aquest punt.
Al Pont del Diable hem arribat a les 01,24 h., lloc on sempre ens mengem els entrepans que portem per sopar.
Com sempre, lo dolent d'aquest punt es la excessiva espera, ja que no ens hem posat en marxa fins a les 02,28,es a dir, més d'una hora aturats, ja que, lògicament, esperem que arribin i sopin tots els participants.
A les 03,25 hem arribat a la carretera d'Olesa, on m'he posat la jaqueta, perquè ja feia estona que tenia fred, i a més, justament com l'any passat, en aquest punt també ha començat a ploure una mica.
A les 04,09 hem passat per Olesa i ja, pràcticament d'una tirada, hem anat caminant fins a can Estruç, punt de reunió prèvia a la pujada final. (06,04 h).
Al cotxe hi havia unes nenes que s'han cansat de caminar, però jo m'he pogut estirar igual. M'he quedat adormit i m'han despertat quan ja començàvem a pujar, per lo que finalment, m'ha agafat mandra, i m'he quedat al cotxe.
He pujat, doncs, a Montserrat còmodament assegut al seient del copilot del cotxe. Així que hem arribat dalt, hem descarregat les motxilles i ens hem tornat cap a Sant Climent.

16 Maig 2009
GAVÀ-MONTSERRAT, amb els amics de la UME

http://www.youtube.com/watch?v=aMoDOJGM584


Avui he tornat a participar en la marxa que organitzen a la UME, des de Gavà fins a Montserrat.
Com sempre, ens hem trobat a les 05,00 del mati a les portes de la entitat. Érem en Josep, el Paco, la Brigitte, en Salvador i jo. A les 05,05 ens hem posat en marxa cap a La Sentiu, a trobar-nos amb els companys que venen de Castelldefels.
En aquesta sortida estrenava botes, perquè les que em vaig comprar l'any passat em feien unes butllofes sempre al mateix lloc dels dos peus, i vam anar amb l'Elvira a la botiga (base), i ens les van canviar sense cap problema. Fixat que les tenia des de feia més d'un any, havent fet amb elles molts quilòmetres, però mira, ja dic, me les van canviar per unes altres, que no tenen costures. També em va dir l'amo de la botiga que tenia que portar el número 46 (de carrer es el 44), perquè es bo que el peu vagi bastant solt per dins la bota, per evitar que la fregui al caminar. La veritat es que m'han anat molt be, encara que al final de la caminada, tenia una petita butllofa, en un peu, però potser es normal, perquè hem fet molts quilòmetres.
En aquest trajecte des de Gavà fins a La Sentiu, encara es de nit, per lo que la lot es fa imprescindible. També feia bastant fred.
A la Sentiu hem arribat a les 05,50, on ens hem trobat amb la resta de gent que venia de Castelldefels, i de seguida hem continuat la marxa. Abans, però, ens hem fet una fotografia de tot el grup.

el grup, a La Sentiu

La Sentiu, 4,05 quilòmetres des de Gavà i 70 metres SNM
El Josep (d'alguna manera, el responsable de la expedició), al dir-li que la setmana passada vaig anar seguint el GR92 des de St. Climent, al comentar-li que el camí està net de pins, de la ventada, ens ha proposat anar per el que es diu “camí medieval”, que es el camí antic des dels temps de la edat mitjana, quan per exemple, el castell d'Eramprunyà estava habitat. Aquell era el camí normal de pas de viatgers i mercaderies. Però l'hem convençut de continuar per el camí que agafem sempre, l'anomenat “camí del purgatori”, perquè hem entès que l'altre, que deia es més curt, lògicament, si es més curt, vol dir que es més empinat. I si el del purgatori ja es fort, imaginat l'altre!.
La pujada per el purgatori es un bon aperitiu del que ens espera aquesta sortida. Passem de 70 metres SNM a 373 de la part més alta d'aquest tros, en 7,68 quilòmetres, o sigui que bastant forta. A més, en aquest tros el fred es notava d'allò més. Això si, vam ser espectadors de primera línia de la sortida del sol, un gran espectacle.
A les 07,15 vam passar per La Clota, el lloc on la setmana passada em vaig trobar amb el ciclista que després ens vam anar trobant al llarg del trajecte.
A les 07,50 vam arribar a la plaça de Begues. Allà em vaig comprar una coca i una pastilla de xocolata al forn i després m'ho vaig menjar al bar, acompanyat d'un tallat.
Begues, 12,26 quilòmetres des de Gavà i 362 metres SNM
A Begues es van incorporar dues persones més, per lo que ja érem 13. (5 a Gavà, 6 a Castelldefels i 2 a Begues). Vam reiniciar la caminada a les 08,14. Recordo que l'any passat, a partir d'aquest punt,en la pujada que hi ha fins a la creu Ardenya, ens va caure un bon xàfec.
A les 09,49 vam arribar a Vallirana. Aquest cop, el “campament” per esmorzar, el vam muntar al costat de la benzinera, perquè el lloc on anàvem abans, està bastant destrossat per les obres a la carretera.
Vallirana, 19,80 quilòmetres des de Gavà i 214 metres SNM

arribant a Vallirana

L'any passat, al arribar aquí, l'Elvira em va venir a buscar, perquè la mama estava malament, i em va portar cap a l'hospital. Després, per sort, es va recuperar.
Es curiós com anàvem fent quilòmetres pràcticament sense donar-nos compte. A les 09,49, arribant a Vallirana, ja en portàvem 19,80, o sigui que quasi ja havíem fet una tercera part de la caminada d'avui.
Abans de marxar, vaig treure'm el polar, perquè ja feia calor i el vaig deixar al cotxe del Víctor, al igual que la motxilla. He fet tota la sortida lliure de motxilla, sempre al cotxe del Víctor.
A les 10,09 vam tornar a posar-nos al camí. Aquí tornem a agafar un corriol molt empinat, d'aquells que em deixen clavat i que avanço molt lentament, necessitant de tant en tant, descansar una mica. Es un tros petit, de 2,37 quilòmetres, però on passem de 214 metres SNM a Vallirana, fins als 372 del coll de Verdaguer.
Coll de Verdaguer, 22,17 quilòmetres des de Gavà i 372 metres SNM
després vam anar per camí molt més planer, fins que vam arribar a la ermita de St. Ponç, on ens vam fer una altre fotografia del grup. Amb la meva càmera, ens la va fer un senyor que estava per allà.

el grup a St. Ponç

A les 12,30, molt a la vora de Gelida, vam arribar a la Font Freda, on vaig canviar l'aigua de les cantimplores. Aquesta aigua, fresqueta, em va reanimar un altre cop.
A les 13,12 vam arribar a Gelida, on, com cada any, ens aturem a prendre unes cerveses (vaig veure'm dues clares), a un bar que està situat en un mirador excepcional, on es veu Montserrat en tot el seu esplendor. A Gelida s'incorpora la Maria, la dona del Víctor, es a dir, 14 caminadors a partir d'aquell moment.

reposant forces a Gelida

També aquí vam fer fotografies.
Gelida, 32,75 quilòmetres des de Gavà i 178 metres SNM.
A partir de Gelida, la caminada es fa molt pesada, perquè el sol està donant-li fort tota la estona. Fa molta calor i tinc molta sed. Porto aigua a les cantimplores, però està calenta. Fins arribar a St. Esteve son 8 quilòmetres, més o menys plans, però ja dic, molt pesats per la calor, la sed, el sol.
A les 15,05 arribàvem a St. Esteve de Sesrovires, on ens aturem a un restaurant a dinar. Està be, perquè quan arribem a Vallirana, el Josep els truca per reservar la taula i també per dir el menú que volem, de manera que, tot i que som 15 persones, ens serveixen de seguida. Jo vaig demanar botifarra amb mongetes, però només em vaig menjar la meitat, no tenia gens de gana. El que sí tenia era molta sed. A banda de que per dinar vaig veure vi amb gasosa, em vaig demanar una gerra de clara de mig litre, que va caure en un tres i no res.

església St. Esteve

A aquestes alçades de la caminada ja em notava una butllofa al peu esquerra, però com que no tenia la motxilla a sobre, no vaig fer res. Podia haver-me canviat de mitjons i potser posar-me algun pegat a la butllofa. En fi, tampoc em va impedir de continuar.
Sant Esteve de Sesrovires, 40,39 quilòmetres des de Gavà i 208 metres SNM
a les 16,20 vam posar-nos en marxa un altre cop.
Abans d'arribar a la fàbrica de palets, vam travessar unes rieres que portaven poca aigua, no com les de l'altre dia, que ens va obligar a treure'ns les botes i els mitjons.
A les 17,24 vam arribar a la vora d'Esparreguera, a una fàbrica de palets, on vam tenir un altre moment de descans. Vaig veure taronjada que portava el Víctor, però estava calenta. Tanta aigua i sucs de fruita calents, finalment em passarien factura.
A Esparreguera, el Josep i jo ens vam comprar una llauna de coca cola (la va pagar ell), que em va entrar de conya. Necessitava veure un refresc de cola fresc.
Jo anava bastant tocat. Pensava que no podria arribar, i durant el trajecte fins a Collbató, vaig pensar que tant de bo en Víctor em demanés pujar ell caminant i jo portar el cotxe.

Collbató en primer terme

A les 18,45 vam arribar a Collbató. Allà, més suc de fruita calenta. Estava rebentat, però mira, al final, quan ens vam posar en marxa, jo vaig continuar. A la plaça de Collbató, ens vam fer una fotografia del grup, i ja seguidament, enfilar el camí que ens portaria al Monestir de Montserrat. Jo caminava i pensava “vull fer marxa enrere”, però no, vaig continuar.
Collbató, 52,69 quilòmetres des de Gavà, 359 metres SNM
De seguida vaig veure que físicament estava enfonsat. Les pujades em semblaven autèntica escalada, avançava molt malament, i es que em trobava malament de la panxa. En plena pujada, quan encara tenia a la Brigite i al Salvador darrera meu, vaig tenir un primer moment que semblava que volia vomitar, però només em va sortir una mica de bilis. Em vaig recuperar i vaig continuar avançant. De seguida em vaig quedar sol, perquè ells dos em van avançar, i jo anava tirant molt a poc a poc, i descansant moltes vegades. Entre mi em queixava, que podia haver-me quedat amb el Víctor, però clar, ara no s'hi valia queixar-se, si no continuar, poc a poc i amb tots els descansos que necessités, però continuar amunt.
A les 19,45 vaig passar per el costat de l'estelada que, per cert, està pintada de negre, algun fatxa l'ha destrossat.
Recordava, d'altres vegades, que a partir de l'estelada, la cosa millora, i sempre ho he dit, però en canvi, avui no podia amb la meva ànima, perquè ja dic, em trobava malament i començava a tenir fred.
Poc després de passar per l'estelada, vaig tornar a vomitar, i aquesta vegada ho vaig treure tot. Va ser una buidada en tota regla. Vaig empastifar aquell lloc i ho sento per els que passin al darrera, però no vaig poder evitar-ho.
A partir d'aquest moment, semblava que m'anava trobant millor i de fet no vaig tornar a vomitar, però estava esgotat, les piles estaven esgotades.
Vaig creuar-me amb dos o tres excursionistes que baixaven, i em van animar a continuar.
De tant en tant, els companys, estranyats, em cridaven i jo els contestava que estava be, per no preocupar-los, clar.
Estava tant abatut moralment, que de vegades pensava si no seria millor buscar algun lloc per passar la nit i continuar l'endemà. Això era de desesperació, però clar, en cap moment m'ho vaig plantejar seriosament.
Finalment, a les 20,45 vaig passar per St. Miquel, situat a 840 metres SNM, que es on comença la baixada cap el Monestir. Allà mateix em vaig trobar amb el Víctor, que, bon company, em va venir a buscar. Al explicar-li el que m'havia passat, em va dir que ell també havia patit diarrea només arribar a Montserrat. Potser si que els sucs calents, per el sol i la calor, ens van fer mal.
A partir d'aquí, ja es tot de baixada, fins el mateix Monestir. Em va emocionar quan, al arribar, els companys em van aplaudir.

el Monestir de Montserrat

Arribada al Monestir a les 21,00 hores.
Monestir, 60,12 quilòmetres des de Gavà i 720 metres SNM
després de les fotografies de rigor i de la copa de cava que sempre ens bevem com a celebració per haver arribat, vam agafar l'autocar que ens va portar cap a casa. Jo vaig baixar a Viladecans, juntament amb el Paco i els altres a Gavà i a Castelldefels.
Fi d'aquesta aventura que, en els moments finals, em va fer pensar amb què collons feia jo allà, patint d'aquella manera.
Però això era ahir, en el moment de patir aquella dificultat. Avui, diumenge, quan escric, estic molt orgullós d'haver arribat fins a dalt.
Ara, a esperar la propera.
Algunes estadístiques horàries:
de la UME a LA SENTIU, 4,05 qm, en 45 minuts, a 70 metres SNM
(11,11 minuts x quilòmetre) (5,40 quilòmetres x hora)
De LA SENTIU a BEGUES, 8,21 qm, en 105 minuts, a 362 metres SNM
(12,79 minuts x quilòmetre) (4,69 quilòmetres x hora)
De BEGUES a VALLIRANA, 7,54 qm, en 95 minuts,a 214 metres SNM
(12,60 minuts x quilòmetre) (4,76 quilòmetres x hora)
De VALLIRANA a ERM. ST. PONÇ, 4,09 qm, en 57 minuts, a 349 metres SNM
(13,94 minuts x quilòmetre) (4,30 quilòmetres x hora)
De ERM. ST. PONÇ a GELIDA, 8,86 qm, en 1,54 hores, a 178 metres SNM
(12,87 minuts x quilòmetre) (4,66 quilòmetres x hora)
(jo, de Vallirana a Gelida, 12,95 quilòmetres, en 183 minuts, 14,13 minuts x qm)
(jo, de Vallirana a Gelida, 12,95 quilòmetres, a 4,24 quilòmetres x hora)
De GELIDA a ST. ESTEVE, 7,64 qm, en 95 minuts, a 208 metres SNM
(12,42 minuts x quilòmetre) (4,83 quilòmetres x hora)
De ST. ESTEVE a ESPARRAGUERA, 7,15 qm, en 1,09 hores, a 170 metres SNM
(9,65 minuts x quilòmetre) (6,22 quilòmetres x hora)
De ESPARRAGUERA a COLLBATO, 5,15 qm, en 1,07 hores, a 359 metres SNM
(13,01 minuts x quilòmetre) (4,61 quilòmetres x hora)
(jo, de st. esteve a Collbató, 12,30 quilòmetres, en 145 minuts, 11,79 minuts x qm)
(jo, de st. esteve a Collbató, 12,30 quilòmetres, a 5,09 quilòmetres x hora)
De COLLBATO a FINAL PUJADA, 5,72 qm, en 110 minuts, a 840 metres SNM
(19,23 minuts x quilòmetre) (3,12 quilòmetres x hora)
De FINAL PUJADA al MONESTIR, 1,71 qm, en 15 minuts, a 720 metres SNM
(8,77 minuts x quilòmetre) (6,84 quilòmetres x hora) (baixada)
es pot veure com vaig patir en el trajecte Collbató – final de la pujada, amb una mitja de 19,23 minuts x quilòmetre, ( 3,12 qm x hora), quan en la estadística que em va donar el Josep, diu que aquest tros es fa fent una mitja de 17,31 minuts x quilòmetre. En total, 783 minuts de marxa (13,05 hores de caminada efectiva), una mitja de 13,02 minuts x qm.
Segons la informació que ens va facilitar en Josep, en aquesta sortida hi ha un desnivell de 2719 metres, dels quals, 1714 son de pujada i 1005, de baixada.

Val la pena anotar aquí que la pujada de COLLBATO a MONTSERRAT, patint d'allò més, perquè em va agafar una "pàjara", caminava a 19,23 minuts per quilòmetre, mentre que al "meu segon camí de Sant Jaume", la pujada a OCEBREIRO, en que estava lesionat dels peus, vaig pujar a una mitja de 23 minuts per quilòmetre.

05 i 06 Setembre 2008

SANT CLIMENT - MONTSERRAT
Després de dos anys en blanc, avui he tornat a participar en aquesta sortida, d'uns 44 quilòmetres. La veritat es que m'he trobat molt be durant tota la nit.
El Jordi, quan va saber que hi anava, es va animar i va inscriure's. El que passa es que no està gens equipat i de seguida els peus li van començar a fer mal, ja que portava un calçat gens adient per afrontar amb èxit una prova tant dura. Segons em va dir, aquestes sabatilles que portava eren un número més petit del que necessita. Ja quan arribàvem a la benzinera de les palmeres, ja li vaig dir que plegués, perquè ja veia que no podia. Va voler fer un esforç i continuar, però ja al següent avituallament, no va poder més, i es va quedar. Va tenir sort que un pare va anar a recollir les seves filles, i va poder tornar a casa, perquè de lo contrari, hagués tingut que fer tot el camí dins el cotxe. Llàstima del calçat, perquè el noi tenia ganes de fer la caminada.
Després de la foto de rigor, a les 20,50 vam iniciar la sortida. Com els darrers anys, vam anar per la creu de Querol. Aquests primers quilòmetres son força durs, perquè començar amb pujada es fort, però també es el que s'acostuma a fer en les grans sortides, d'alguna manera acostumar al cos a certa duresa.
Creu de Querol, 21,13 hores.
Sense aturar-nos per res, vam continuar caminant, primer encara de pujada, però de seguida ja ve la baixada, que en un bon temps ens portaria a la benzinera de Les Palmeres, on vam tenir el primer avituallament d'aigua. Es en aquest lloc on li vaig dir al Jordi que es quedés.
Les Palmeres, 22,20 hores.
A partir d'aquí ens acostem al riu Llobregat, el qual anem seguint per el seu marge dret (pujant, a l'esquerra). Al Jordi cada cop li costava més seguir el meu ritme, a cause del dolor que tenia als peus, fins que vam arribar al segon avituallament, on vam tenir fruita, cacauets, i on ja no va tenir més remei quequedar-s'hi.

Segons avituallament, 23,25 hores.
Tota aquesta zona del Baix Llobregat ha canviat bastant per les obres del tren TAV, per lo que va haver-hi un moment que semblava que ens perdíem. Vaig coincidir amb un veí del nostre carrer que em va guiar una estona, i jo, més despistat que res, no el vaig reconèixer, i fins i tot li vaig preguntar si ell era de Sant Climent. Una mica incrèdul em va mirar, i em va dir, “però si jo soc el teu veí, que coincidim amb el gos!!”. I jo, “ah, si, si, clar”, però de veritat que no el recordo de res. En fi.
Vam tenir un altre avituallament d'aigua, sota el pont de Castellbisbal.
Tercer avituallament, 00,30 hores.
Ja de seguida ve el moment de sortir del camí del riu i pujar fins a la carretera, per dirigir-nos fins a Martorell, on vam sopar. L'Elvira va arribar més tard que jo, ja que clar, ella estava ajudant en els avituallaments, i en aquell moment, quan jo arribava a Martorell, ella encara estava aturada al avituallament anterior. No obstant, no va trigar en arribar.
Pont del Diable, 01,08 hores.
Aquí vam menjar-nos els entrepans i la fruita que portàvem de casa.
Com cada vegada, en aquest lloc ens aturem massa temps, perquè clar, estem esperant la gent més endarrerida que, a més, quan arriben, han de sopar. En un moment donat, vaig veure que uns quants marxaven per el seu compte, i vaig voler anar amb ells, però no els va agradar la idea, excusant-se que a partir d'aquell moment, ja no coincidirien més amb tot el grup, així que vaig fer marxa enrere. No m'hi volien.
A les 02,20 vam re iniciar la marxa, creuant per el Pont del Diable i seguint el riu per l'altre costat. A partir d'aquí venen trossos d'encanyissada, on altres anys fins i tot hem pogut veure ànecs, però no enguany. En un moment donat, semblava que ens perdíem, però finalment vam trobar el camí, que per cert, es prou bonic, perquè passem per el mig de les canyes, i sembla que fins i tot ens fessin elles mateixes com un passadís.
Després de remuntar una estona el riu, arribem al següent avituallament d'aigua, ja en l'asfalt de la carretera d'Olesa, quan falten uns 5 quilòmetres per aquesta població.
5 quilòmetres abans d'Olesa, 03,18 hores.
Tot seguit, només després de veure una mica d'aigua, vaig continuar. A partir d'aquí ja tot es asfalt, fins al peu mateix de la muntanya. Per una banda està be, perquè caminar per l'asfalt et permet agafar una bona mitja de temps (uns sis quilòmetres per hora), però cau fatal als peus. Al cap i a la fi, d'aquí fins a la pujada, a can Estruc, hi ha al menys, 13 o 14 quilòmetres. Un dia hi aniré amb el cotxe per comprovar-ho.
Aquesta part acaba sent-se dura. Als 5 quilòmetres s'arriba a Olesa, el següent punt d'avituallament, amb fruits secs i taronges.
Olesa, 04,00 hores.
Travessar Olesa es pesat, perquè es molt avorrit, ja que l'hem de travessa per el llarg del poble, fins al final, que girem a l'esquerra, com si anéssim a Esparreguera. Allà hi ha un cartell de trànsit que posa, “Montserrat, 17 quilòmetres”. Amb tota seguretat, per el camí que fem nosaltres no s'arriba ni molt menys. Potser hi haurà, des d'allà, uns 8 o 9, aproximadament.
Quan arribem a la Colònia Sedó, girem a la dreta, i ja enfilem la carretera que en 4 o 5 quilòmetres ens portarà fins a can Estruc, lloc de descans, esperant que es faci de dia, per començar la pujada a la muntanya.
Can Estruc, 06,00 hores.
Aquí, després de prendre'm un got de cacaolat, he entrat al cotxe, m'he tret les botes i m'he estirat una mica, per tal de descansar una estona. Amb aquest despiste que m'agafa, ha sigut divertit quan, ja estirat, s'ha obert la porta del darrere i m'han dit, “ah, ho sento”, i l'han tancat. Seguidament, per la porta del copilot, ha entrat l'Elvira, i l'he dit, “mira, fa un moment algú ha obert la porta del darrera i m'ha dit que ho sentia”, i m'ha contestat que era ella. Ja dic, despiste...
a les 06,40 hem començat la pujada. He intentat agafar-m'ho amb calma i anar pujant a un ritme tranquil. Al principi la cosa es dura, perquè hi ha molts trossos que s'ha de grimpar, agafant-se a les roques per les mans.
A les 07,17 hem arribat a les escales, un tros també dur, però que amb les baranes, et permet ajudar-te amb elles, i es va fent poc a poc.
I així, pujant i descansant de tant en tant, fins que, a la vista de la Santa Cova, comença un bon tros de baixada, lo que et permet anar recuperant forces.
Destacar que en un moment donat, m'ha passat tot un atleta, corrents des de abaix, amb el seu gos. Quin paio,!, jo ofegant-me i ell pujant corrents.
A les 08,25 veig el monestir per primer cop, i ja tot seguint, a les 08,28, arribem a les escales de la Santa Cova. Això t'indica lo molt a la vora que estem, amb el Monestir quasi a tocar, però encara molt a munt.
En aquest tros, he coincidit amb una família que anava amb un nen petit, d'uns 12 anys. Aquest noi pujava molt be, i deia la seva tieta que s'havia entrenat expressament per aconseguir aquesta fita. La veritat es que ho ha aconseguit, perquè pujava força be.A les 09,00 en punt, finalment, he arribat al meu destí, el Monestir de Montserrat. Els últims metres son difícils de veritat, però val la pena l'esforç. Jo sempre em dic, quan estic pujant, que ja estic cansat, però que va, ja tinc ganes, ara mateix, de tornar-hi.
Al arribar, m'han donat un mocador i una samarreta commemorativa. Aquesta samarreta es el primer cop que me la donen.
Després de canviar-me de roba, l'Elvira i jo hem anat al bar, a menjar-nos el típic entrepà de botifarra amb pa amb tomàquet, i ja hem marxat cap a casa, a descansar, que demà tenim els nebots a dinar.
I lo que més m'ha agradat de tot, es que l'Elvira estigués aquí, amb mi, tota la nit, ajudant i participant en aquesta activitat.
Doncs això es tot, un altre caminada.!!.

14 i 15 Juny 2008

SENTMENAT - MONTSERRAT
Aquest dissabte, amb la gent de ELCOROSENTMENAT, he fet la Sentmenat – Montserrat. Diuen a la seva adreça web que son 45 quilòmetres, però jo crec que no. Per el temps que he estat, no pot ser haver fer aquesta quilometrada. M'inclino més a pensar que en total son 35 o 36 quilòmetres.
El Cor de Sentmenat, que es una associació coral que data de l'any 1908, te una secció excursionista molt activa, que fa diverses sortides al cap de l'any, i des de fa 24 anys, organitza aquesta sortida de Sentmenat – Montserrat. Vaig veure l'anunci de la sortida a Internet i m'he vaig apuntar. M'agrada molt fer sortides d'aquestes, sobretot llargues, de més de 40 quilòmetres i nocturnes. Es un plaer caminar quan s'està a punt de fer de dia, i els ocells comencen a cantar, i sents ocells cantar per tot arreu.
Tenen la seu al salonet del cor, un bar molt antic, amb autèntic sabor del típic bar de poble de tota la vida.
Destaca el nom CHORAL, en lloc de coral.
L'Elvira em va acompanyar fins al poble de Sentmenat. Només d'arribar vaig inscriure'm i em van donar el full de ruta i els tiquets dels controls que aniria donant durant la nit al llarg del trajecte.
A les 20,00 en punt va començar la marxa, després de la fotografia de rigor del grup. En total m'han dit que vam sortir uns 80 caminadors.
La primera curiositat, fou travessar el carrer de les Senyoretes. Mai he passat per un carrer amb aquest nom. Em va recordar aquell carrer que vam passar amb l'Elvira i el Gerard, fent el camí de Sant Jaume, que es diu SALSIPUEDES, així, tot junt.
A les 21,00 h., a Castellar, vam passar per el primer lloc on ens van donar aigua. Després d'això, que anava amb el grup del davant, ens vam perdre per els carrers del poble. En aquest moment vaig conèixer un noi, que li explicava a un veterà del grup que estava jugant al campionat del futbito, i que va plegar per fer la caminada, i després resultaria que vaig ajudar al seu pare, perquè s'havia quedat sense llum al frontal.
Vam continuar fins a arribar a un poble que es diu St. Feliu del Reco, molt petit. No l'havia sentit a parlar mai, però em va agradar la seva església. Després de passar-la, ve una pujada molt forta. Comença amb uns quants esglaons i segueix amb un bon tros de camí ja dic, molt empinat. Aquest camí porta fins a un lloc nomenat El Cim, on vam arribar a les 21,50. En aquest punt, la organització havia previst arribar entre les 22,00 i les 23,00 ho, o sigui que la meva mitja era bona.
En aquest lloc vaig menjar-me tres pastes del tipus DONUT, de xocolata i farcides de crema, molt bones. També vaig trucar a l'Elvira i vaig posar-me el frontal, perquè ja quasi no s'hi veia.
Després passem per un lloc que es diu Coll de Grua i arribem a Cavall Bernat, que es una urbanització que pertany a Matadepera. Totes les cases que es veuen aquí son espectaculars.

Els propietaris han de ser gent d'un alt nivell adquisitiu. En aquests moments, caminava al costat d'un grup de tres o quatre, per por a perdre'm.
Després de planejar una bona estona, baixem a la riera de les Arenes, molt semblant a les que passem amb els de Gràcia, amb fortes pendents i forats. Quan vam arribar abaix de tot, un grup estava buscant a una dona russa que els semblava que s'havia perdut. Més tard la vam travessar per un altre lloc, aquí amb molta aigua.
Ara caminàvem pel parc natural de Sant Llorenç. A les 01,00 vam arribar a un lloc nomenat can Obac, on fèiem el sopar. Ens costava trobar el lloc, i sort vam tenir d'una altre club excursionista que també feien la sortida a Montserrat, els de Parets, que ens van indicar on estava la nostra gent.
Jo em vaig menjar l'entrepà de formatge. Aquí vaig canviar-me la samarreta, que la portava molt suada, i em vaig posar el polar prim que portava lligat a la cintura. La organització havia previst arribar a aquest lloc entre les 01,00 i les 03,00, o sigui que mantenia la meva mitja d'arribar als primers moments del horari previst, que no vol dir dels primers, perquè clar, els joves em passen volant. Jo camino be i aguanto bones quilometrades, però a les pujades em freno de cop. En aquest lloc, per veure vaig agafar 2 o 3 gots de coca cola i vaig omplir la meva ampolla d'aigua. Quan faig la Canovelles – Montserrat, també sopem aquí, però en un altre lloc, també al costat de l'Obac.
Vaig endur-me de casa l'MP4, per escoltar música, però l'he fet servir poc, perquè caminar de nit per aquests camins es, de vegades, perillós per els llocs per on es passa, i la música em desconcerta. Va haver-hi un moment, per exemple, que vaig treure'm els auriculars de cop, perquè la baixada era perillosa i necessitava tota la concentració. També pensava que si anava caminant sol i potser em perdia, si m'avisaven els de darrera i portava els auriculars, no els sentiria.
Això va be, per exemple, al camí de St. Jaume, que es de dia i no estàs pendent de ningú.
Caminant per aquesta zona, abans d'arribar a Vacarisses, vaig veure que avançava a un home que no portava llum, i em vaig interessar. Em va dir que se li havien acabat les piles. Aleshores vaig pensar, mira, lo mateix que em va passar a mi a la Gràcia – Montserrat, i li vaig dir que si volia, podíem caminar junts. El vaig avisar que el meu ritme es tranquil, i em va dir que ell també. Aleshores ens vam posar a caminar junts. Fins i tot, xerrant, vaig descobrir que era el pare d'aquell noi del principi de la caminada, que li va dir a un que jugava al futbito i que havia decidit venir a caminar. Fixat que petit es el mon. Val, el que es petit es Sentmenat.
Aquest home es diu Jaume i la veritat es que la resta de la caminada, fins a Montserrat, se'm va fer molt amè xerrant amb ell. Com que només portàvem la meva llum, jo anava davant i l'enfocava als llocs perillosos.
A les 02,50 vam arribar al control número 3, a la estació de tren de Vacarisses. Aquí la organització havia previst passar entre les 02,00 i les 04,00, o sigui que ja no mantenia el ritme del principi. El motiu? En aquests moments ja portàvem molts quilòmetres i molta pujada, que em va obligar a anar descansant de tant en tant.
Seguidament, vam continuar, xerrant i a un ritme tranquil, perquè en Jaume, si a mi em costen les pujades, a ell encara més. Vam decidir no tenir pressa per res. Vam passar per el lloc on els de Canovelles fan la botifarrada. Em van entrar ganes de menjar-me'n una.
Després de Vacarisses, torna a arribar una bona pujada i tot seguit la baixada cap a Monistrol, camí que li diuen dels romans. Aquesta baixada es un altre cop perillosa, amb moltes roques i forats i hi ha que anar molt en compte.
L'arribada a Monistrol la vam fer a les 04,10, on vam tenir el control número 4. en aquest lloc, estava previst passar de 03,30 a 05,30, 40 minuts més tard del previst, però havíem avançat 10 minuts a quan vam passar per el control número tres, que ho vam fer 50 minuts més tard.
Després de descansar uns minuts, vam decidir pujar ja a Montserrat, no sense haver-nos dit més d'una vegada, que descansaríem tot lo necessari.
Com he dit abans, en Jaume anava pitjor que jo, el que passa es que per no deixar-lo enrere, li vaig fer veure que jo anava tant tocat com ell, però era cert, si hagués pujat jo sol, hagués guanyat uns quants minuts. Però es que a veure, això no es una competició, ho faig perquè m'agrada, però sense competir amb ningú. Per a mi, lo important es fer la sortida i arribar-hi, i com deia abans, gaudir amb els paisatges, amb el bon ambient que es respira, amb els cants dels ocells. No pretenc fer de poeta, es que es el que m'agrada.
Això si, em sento molt orgullós d'aconseguir una bona forma. Me'n recordo que altres vegades, per mi la sortida caminant fins a Montserrat era un vertader patiment, més o menys com en Jaume, o un altre company, molt més jove, però que anava que no podia donar una passa.
Aquest camí de pujada, que surt de Monistrol, m'ha agradat, perquè encara que s'enfila, es molt més portable que el que utilitzen els de Gràcia. També hi ha moments complicats, però s'alternen amb trossos més planers.
Finalment també s'arriba a les escales, però a diferència dels altres, com que aquests les agafen molt més amunt, pateixen molts menys esglaons. De fet m'he aturat a comptar-los, i exactament son 140 esglaons.
A les 06,50 del mati hem arribat a Montserrat. La organització havia previst una forquilla de 05,00 a 08,00, o sigui que aquí ens hem desmadrat, però ja dic, ens hem aturat molts cops.
Al arribar, m'han donat una samarreta (un altre).
Com cada vegada que vaig a Montserrat caminant, estava previst que l'Elvira em vindria a buscar, però com que hem arribat tant aviat, m'he buscat la manera de que en Jaume es brindés a baixar-me fins a Monistrol, on agafaria el tren. Així li evitava a ella haver d'aixecar-se tant aviat.
Finalment, doncs, he agafat el tren a les 08,24 i l'Elvira m'ha vingut a buscar a St. Boi.

24 Maig 2008

MARXA GAVÀ – CASTELLDEFELS – MONTSERRAT
Avui he tornat a participar en aquesta marxa, organitzada per la UME, però malauradament no l'he pogut acabar, perquè l'Elvira m'ha trucat per dir-me que la Conxi estava molt preocupada per l'estat de la mama, ingressada a l'hospital en una situació molt greu. Semblava que entrava en coma, ja que no es despertava.
Com en altres ocasions, ens hem trobat uns quants (9) a la seu de la UME, a Gavà, i hem iniciat la marxa. Estava previst que a un lloc nomenat La Sentiu, ens trobéssim amb la resta de participants, que surten de Castelldefels, però aquests s'ho han pensat millor i han decidit anar tirant, fins a trobar-nos tots a Begues. El Josep s'ha enfadat una mica, dient que si anem per La Sentiu per ells, i després resulta que passen de llarg i se'n van fins a Begues, potser l'any que ve nosaltres farem el mateix, ens anirem directament a aquella destinació. M'he afegit al tema, proposant, en broma, clar, que potser l'any que ve passin per Sant Climent, i així els espero allà.
He de dir que ens hem trobat amb uns quants xàfecs, un d'ells bastant important, quan sortíem de Begues en direcció a Vallirana, que m'ha deixat xop del tot.
En total, he fet els 20 quilòmetres que van des de Gavà fins a Vallirana, on m'ha recollit l'Elvira per anar a l'hospital.
Gràcies a Deu, la mama s'ha recuperat, com una valenta!.

17 i 18 de Maig 2008
GRÀCIA – MONTSERRAT, 58 QUILÒMETRES
Com l'any passat, enguany he tornat a participar en la caminada de Gràcia a Montserrat, que organitza la UEC de Gràcia. Hem sortit de la plaça d'Orient a les 17,00 en punt, com l'any passat.
En aquesta ocasió he anat fins a la sortida amb el tren de rodalies, perquè el carrer Gran de Gràcia estava ocupat en una festa infantil i era molt difícil entrar al barri en cotxe, per lo que l'Elvira no ha pogut venir. Tampoc ha vingut a acomiadar-me la Conxi, per l'estat de salud de la mama. No està per festes i ho entenc. L'any que ve tornaran a estar amb mi les dues (els tres de l'any passat, amb el Gerard).
La plaça molt plena de gent, principalment gent molt jove, lo que augura un gran futur al excursionisme català, i es molt bo per ells, perquè indica preocupació i estimació a tot el que envolta la muntanya i la natura.
Només que ha explotat el coet que indicava el moment de la sortida, tot de joves han sortit corrents, a la recerca, suposo, del millor horari possible. De fet, quan he arribat al control de can Oliveró, als 30 quilòmetres, m'han dit que el primer arribava a Montserrat sobre les 00,30 aproximadament. Es a dir, el que jo he fet en 30 QM, el primer n'ha fet 58 QM. Ja dic, son uns atletes. Jo ja em conformo en arribar.
La gent que camina pels carrers, s'estranya de veure tants caminadors, amb pantalons curts o llargs, amb motxilla i cantimplora, amb pals i gorres, i pregunten “què passa, on va tanta gent?”, i quan els hi diuen que anem a Montserrat caminant ens miren en cara d'estranyesa, com pensant que estem una mica bojos. Però també penso que, en el fons, senten certa enveja, sana, perquè ja els agradaria a molts tenir aquest sentiment d'amor a la muntanya, a la natura i a Catalunya, perquè es això el que significa. També aquest coratge, aquesta lluita esportiva amb el teu cos, aquesta resistència que li demanes. Caminant, m'he trobat un noi que portava una senyera amb l'estelada, i un altre que la portava com a mocador del coll. I també com gaudim de la natura, escoltant els ocells cantar als boscos en plena nit, que camines i sents com canten, o també, quan sentim els galls de les masies properes, que avisen de la proximitat de la sortida del sol. Per a mi, i per a molta gent, aquests moments son un autèntic plaer, difícilment reemplaçable en coses materials. Quan vaig de vacances a La Palma, sempre penso en la possibilitat de fer excursions per l'illa. Ja l'he dit a l'Elvira alguna vegada, que m'agradaria poder fer la volta a la illa.
Aquesta caminada m'ha anat molt be. Segurament ha sigut per l'entrenament que porto d'aquests darrers dies, la caminada amb la gent de la UME a Ulldecona de 25 quilòmetres, i els quatre dies de camí de Sant Jaume, amb 128 quilòmetres, m'han permès anar tirant bastant be. M'he cansat, lògicament, però suportable. Per exemple, quan pujava el turó de Castellví, només m'he aturat una vegada a descansar, quan l'any passat potser vaig aturar-me tres o quatre cops. He tingut la gran sort que no m'han sortit butllofes. En aquesta ocasió, portava les botes grans, les que crec em vaig comprar a La Palma, perquè les altres que portava recentment, es van trencar i les he llançat. La qüestió es que ja dic, cap butllofa en 58 quilòmetres.
Això si; la diferència entre fer el camí de Sant Jaume i aquestes sortides, es abismal. Allà soc el rei del mambo, em passa molt poca gent caminant; aquí no passo a ningú, tothom m'avança. De vegades fins i tot pensava que potser ja era el darrer participant i que en qualsevol moment, el grup d'escombra m'agafaria i m'eliminarien.
En aquest cas, però, també pensava que no em deixaria eliminar, perquè aquesta travessa Gràcia -. Montserrat, tenia una significació especial. Tenia la intenció d'anar caminant fins a Montserrat per demanar-li a la Verge, que vetlli per la mama, sobretot, ara que sembla que estem bastant al final, que no permeti que pateixi. Que pobreta ja ha passat lo seu en aquests darrers anys, amb els Ventolins i amb el Carles, amb els seus ofecs i cansaments. Ara li toca descansar, no patir, i això, volia, i vaig aconseguir fer-ho, arribar fins a la mateixa basílica, amb l'Elvira i el Gerard, tots tres, per demanar-li per ella. Es la mare, Verge de Montserrat, crida-la quan et sembli oportú, però que no pateixi.
La Rotonda, als tres quilòmetres de marxa.
Com l'any passat, m'he endut de casa entrepans, i després no me'ls he menjat, perquè la organització munta uns quants avituallaments al llarg de la caminada, molt ben assortits i n'hi ha prou per alimentar-te correctament. A més, es que tampoc t'agafen ganes d'aturar-te a menjar. Aviat es fa fosc. A més, aturar-te significa trencar el ritme, i això et perjudica, sobretot en una caminada tant forta.
Aquesta no es una caminada com la que fem a la UME, que quan toca menjar, ens aturem tranquil·lament. Clar, aquí som 500 i cada u va a la seva.
Un altre cosa que m'ha anat be ha sigut que no m'han fet mal els peus.

Dels avituallaments, el que agafava amb més ànsia era la taronja. Hi havia moments en que me'n hagués menjat moltes més. Estaven fresques, dolces i molt sucoses.
Com l'any passat, aquesta vegada també ha plogut, però més intensament. De fet, m'ha quedat la jaqueta tota mullada, i així l'he portat tota la nit.
La principal dificultat que he passat ha sigut quedar-me sense llum. M'ha passat que les piles del frontal s'han esgotat, i al anar a buscar les de recanvi, no les he trobat. Me les he posat malament a la jaqueta, pensant-me que era una butxaca. La qüestió es que ha sigut molt perillós, perquè caminar sense llum significa no veure be els perills dels camins, a banda d'una possibilitat seriosa de perdre't. Justament, m'he quedat sense llum quan ens disposàvem a baixar al fons de la riera de Gaià. Aquest camí no arriba a la consideració ni de corriol. Totalment desfet per les aigües, està trencat per tot arreu, i hi ha que vigilar molt no posar el peu a algun lloc profund que no t'esperes, perquè la caiguda podria ser molt dolenta i seriosa. He caminat molt a poc a poc, per tal d'evitar caure. També perjudica molt la orientació, perquè quan entres a un bosc, com els que hem passat, plens d'arbres, no saps realment el camí que has d'agafar. Sort que hi havia moltes senyals (tires de plàstic), que les trobava de seguida.
Per fortuna, al cap d'una bona estona, un caminador (el número 14), al arribar a la meva alçada, ja dic, caminava molt a poc a poc, m'ha preguntat què em passava, i al explicar-li m'ha deixat un frontal que duia com a recanvi. Ja ho he dit altres vegades que en aquest mon de senderisme i muntanya, la gent es molt sana. Potser aquest home m'ha salvat d'una bona caiguda.
A les 08,10 he arribat a l'aeri, i ha sigut quan he trucat a l'Elvira per comunicar-li que arribaria fins el Monestir. A les 08,30 he començat la pujada. Molt forta, molt en la línia de la UEC de Gràcia, per un camí molt costerut, molt difícil. De vegades no sabia ven be per on podria pujar millor, i m'he hagut d'ajudar de les mans moltes vegades. Aquests darrers quatre quilòmetres que hi ha des de l'aeri fins al Monestir, sobretot quan portes ja 53 quilòmetres a les esquenes, es fan molt difícils. Després “d'escalar” una bona estona, comencen les escales. Aquest es el tros que he fet dues vegades amb la gent de Canovelles. Les escales son molt dures, perquè son altes i n'hi ha moltes. De tots els camins que porten a Montserrat, el millor es el de l'estelada, a Collbató. Allà també hi ha els primers 20 minuts durs, però després la cosa millora, però aquí es tot el camí, fins dalt, de patiment. M'he esperat a descansar moltes vegades. Finalment, he conegut al Manel, un noi que hem coincidit al final mateix i ens hem anat animant l'un al altre.
Uns minuts abans d'arribar, estàvem descansant i ha baixat un excursionista i l'he preguntat si faltava molt. M'ha dit “deu minuts al Monestir”, i l'he preguntat si era veritat, o s'estava comportant de manera piadosa amb nosaltres.
Era veritat, de seguida hem arribat a dalt.
Com sempre passa quan arribo, m'emociono d'haver-ho aconseguit. El que més m'agrada d'aquest moment quan arribo a la meta, es la celebració de la victòria i l'aplaudiment de la gent. De seguida he vist a l'Elvira i el Gerard, i després de fitxar per darrera vegada perquè consti que he arribat, hem anat els tres a posar l'espelma per els nostres familiars. Després, hem entrat al Monestir, on l'he demanat a la Verge de Montserrat per la qualitat de vida de la mama. Segur que m'escoltarà. Ja veuràs.

19 i 20 Maig 2007
GRACIA-MONTSERRAT
Em feia il·lusió participar en aquesta marxa, per allò de dir que vaig a Montserrat des de Barcelona, i més concretament, des de la Pl. Orient, la plaça on vaig jugar quan vivia al carrer Diluvi. La plaça de la meva infantesa, dels meus pares i dels jocs amb els meus germans i amics. El lloc on, quan érem petits, havíem de vigilar amb la pilota, perquè els guàrdies ens les prenien, perquè estava prohibit. Es que abans, quasi tot estava prohibit. Sempre que jugàvem a pilota, sigui a la plaça d'Orient, o a la plaça del Sol, si algú veia que s'acostava un guàrdia, ens avisàvem al crit de "guri-guri", i ràpidament deixàvem de jugar i amagàvem la pilota.
Per Internet, vaig veure que la UEC, la unió excursionista de Catalunya, una entitat de Gràcia, organitzava aquesta sortida, així que, amb el suport de l'Elvira, vaig inscriure'm. Em va costar 23 euros, tres més que si hagués estat federat. Pel sol fet de participar, em van donar una samarreta de record i un got.
L'Elvira i el Gerard, em van acompanyar fins a la plaça. Abans de la sortida, també va baixar la Conxi a donar-me ànims.
A les 17,00 en punt va començar la marxa, després del llançament d'un coet, focs d'artifici que no poden faltar a qualsevol esdeveniment al barri de Gràcia.
Els primers quilòmetres de la marxa, òbviament, transcorren pels carrers de Barcelona. Vam enfilar el carrer de Goia, la plaça Gal·la Placídia, el carrer Balmes, fins a la Rotonda (03,00 quilòmetres). Pujant per l'avinguda del Tibidabo, va caure un bon xàfec, que em va obligar a posar-me l'impermeable. Es emprenyador, perquè l'impermeable fa que et posis a suar, i ja no se si es millor anar mullar per la suor, o per l'aigua de la pluja. Te'l poses per no mullar-te i et mulles igual. Coses del destí.
A la vora de la torre de Collserola, estava el primer control. Eren les 18,06 h.
A les 18,45, quan portàvem 8,80 quilòmetres, vam arribar a Vil·la Joana, on la organització va instal·lar el primer avituallament.
De casa vaig emportar-me entrepans, però després vaig comprovar que no era necessari. Els avituallaments son suficients per alimentar-se correctament.
Sempre em passa el mateix, que porto massa coses a la motxilla que després no faig servir.
He de dir lo molt que em va agradar comprovar els boscos immensos que tenim al darrera mateix de Barcelona. El fet d'arribar-hi caminant, dona una sensació encara millor, més propera. Els boscos son, de debò, preciosos.
Pels voltants de les 20,45, vam passar pel terme de La Floresta, on hi havia un petit avituallament.
Aquesta ruta que organitza la UEC, es molt forta. Es una constant de pujar i baixar muntanyes. Deu ser pel poc entrenament que porto, però a les pujades em freno de cop. Ja em va passar fa quinze dies quan vaig participar a la Gavà – Montserrat.
A les 21,45, vam tenir el segon avituallament, a un lloc nomenat can Maimó, als 22,80 quilòmetres. Abans, vam passar pel costat de la ermita de la Salut, un lloc al mig del bosc, ideal per anar amb la família.
Per l'esgotament que assoleixo al fer aquestes sortides, em veig obligat a veure molta aigua. Es més, necessito saber que porto aigua de sobres, perquè, sinó, em posaria nerviós. També em crida molt l'atenció la quantitat de suor que genero. Quan va començar a caure la nit, on el fred es fa notar, vaig posar-me el polar de la caçadora de muntanya, i per la suor, em va quedar absolutament suada, al igual que la samarreta.
Els peus, a aquestes alçades de la caminada, ja em feien mal. Ja els portava malament de la darrera sortida, tant que fins i tot fa uns dies vaig anar a una callista, a veure què podia fer. Ens va donar un material per aïllar les petites llagues que tinc als peus, i l'Elvira em va fer una bona feina de prevenció, però a mida que passaven els quilòmetres, m'anava fent mal. Per moments veia les estrelles. No vaig pensar en posar-me vaselina, cosa del tot imprescindible.
A les 23,30 vam tenir el tercer avituallament complert, es a dir, sandvitxos, fruita, caldo, a un lloc nomenat ca n'Oliveró, als 30,20 quilòmetres. A les 12,00 de la nit, vam passar per la carretera de Martorell a Terrassa. Mentre m'hi acostava, pensava que potser allà em retiraria, però mira, després em va saber greu i vaig continuar.
A mida que passen les hores, la expedició s'allarga tant, que vas sol molta estona. Això obliga a anar molt amb compte per no perdre's. Hi ha que vigilar a trobar les senyals que la organització posa per una millor orientació.
A la 01,30 vam tenir el següent avituallament, a Ullastrell, als 35,63 quilòmetres. En aquesta població, l'avituallament es troba dins les instal·lacions del casal de cultura.
A part de pujar i baixar muntanyes sense parar, també cal destacar quan vam travessar diverses rieres, les de Gaià i Sant Jaume. Baixava molta aigua i vam haver de travessar passant per sobre de pedres i saltant. En aquest moment, lògicament, estàvem en la part més profunda, per lo que ja sabia el que vindria més tard: més pujades.
Un company em deia que tem més les baixades que les pujades, i li dono la raó, perquè perjudica molt els genolls, però jo es que a les pujades pateixo molt.
A les 04,30 h., vam arribar al Coll d'Olesa, quan portàvem 43,60 quilòmetres. Em trobava tant malament dels peus, que vaig optar que els membres de la Creu Roja em fessin una cura als peus. Vam posar-me un pòsit sobre la llaga, i el van assegurar amb esparadrap.
A partir d'aquí, venen 15 quilòmetres molt difícils. Es on s'inicia la travessia dels colls.
Es puja a Sant Pere Sacama i més o menys ja comencem a trepitjar terreny molt semblant al de Montserrat, molta roca. Es un trajecte molt cansat. Jo només tenia ganes d'arribar al aeri, on ja tenia decidit que abandonaria. Durant aquest trajecte, vam passar dos controls més. El segon d'aquest, era un autocontrol, on tu mateix tenies que marcar el full de control.
Es molt bonic veure matinar en aquests llocs, perquè comences a veure les siluetes de Montserrat, tot molt fantasmagòric. A més, hi havia bancs de boira que li donaven un aspecte misteriós a aquell lloc.
A partir del coll de Bram, comença la baixada, que ens porta fins l'aeri de Montserrat. He de donar-li la raó al company que deia que preferia les pujades, perquè aquesta baixada ha sigut perillosa. Molta pendent, en un terreny relliscós. De tant cansat que anava, tenia por de relliscar i caure.
A les 07,30, he trucat a l'Elvira per demanar-li que vingués a buscar-me, que ens trobaríem a Monistrol de Montserrat.
A les 08,15 he arribat al aeri, quan portava 54,00 quilòmetres, i he comunicat a la organització que plegava. M'han intentat convèncer que faltava poc, però es que no podia donar un pas.
Després de menjar una mica de coca, m'he anat fins a Monistrol, a esperar l'Elvira. Ens hem trobat al restaurant la Salsa, on hem menjat una botifarra.
A les 11,00 ja estava a casa.

05 Maig 2007

GAVÀ/CASTELLDEFELS - MONTSERRAT
Amb la gent de la U.M.E., he participat en la marxa GAVÀ-MONTSERRAT, de 55 quilòmetres. Feia més d'un any que no participava en cap activitat amb aquesta entitat. Des que l'Elvira es va posar malalta, ja no hi hem tornat, i abans de començar la caminada, tenia certa por de no ser gaire ben rebut. Però no, al contrari, com sempre han demostrat, es una gent esplèndida, que t'acull amb els braços oberts sempre, sense cap problema. Els vaig explicar que l'Elvira va passar una forta pneumònia, que va estar ingressada 11 dies i que es va aprimar molt, lo que va fer que perdés tota la forma, i clar, no podíem tornar-hi.
Lògicament això no es excusa, perquè la meva obligació hauria d'haver sigut informar-los, i no desaparèixer de la nit al dia, com vaig fer.
En fi, la qüestió es que hem tornat a participar, i ens van rebre molt be.
Dels que coneixia, van participar el Víctor (cotxe de suport), la Maria, la Margarida, el Josep (guia), la Paquita (es va afegir a Gelida), i 10 persones més que no coneixia. No va venir l'Ignasi, perquè segons em va dir la Margarida viu fora de la zona, ni el Xavier, el que l'any 05 va armar un parell d'escàndols.
A les 05,10 del mati començava la marxa. Hem fet exactament el mateix camí que fa dos anys. En primer lloc hem anat a trobar-nos amb la gent que ve de Castelldefels, al mig del bosc de la Sentiu, ja entrant al Garraf. La pujada per aquestes muntanyes, es bastant forta. Dec estar poc entrenat, perquè em costava molt avançar, i em veia obligat a respirar per la boca, de tant que em costava. Fa dos anys, en aquesta pujada ja vam tenir els primers problemes amb una parella de gent nova que va venir, perquè havia fet una promesa. No estaven entrenats i els costava d'allò més.
A les 07,45 vam arribar a Begues (07,30 l'any 05). Allà vam menjar uns pastissets que portava el Víctor, que, com l'any aquell, no va participar caminant, per dedicar-se a seguir-nos amb el cotxe i poder fer-lo servir de cotxe de suport. Jo mateix, a Begues, ja li vaig deixar la meva motxilla. Vaig aprofitar per prendre un cafè a un bar i poder anar al servei.
A les 08,00 vam continuar la marxa. Aquests primers quilòmetres, la ruta es una muntanya russa. Puges i baixes continuament.
A les 09,30 vam arribar a Vallirana, (l'any 05, vam arribar a les 10,00) . L'any 05, el Xavier es va enfadar molt amb el Víctor, perquè quan vam arribar, ell encara no havia arribat. Al Víctor, (i a la Maria, la seva dona), els va afectar molt aquest enrenou, perquè, al cap i a la fi, el Xavier no tenia raó, perquè vam ser nosaltres qui ens vam avançar a l'hora prevista. Però es que es igual, la tasca del Víctor, d'anar amunt i avall amb el SEU cotxe, per prestar-nos aquest servei, era encomiable, no era de rebut enfadar-nos. Que arribem abans que ell, doncs l'esperem, i ja esta.
A Vallirana vam esmorzar els entrepans que portàvem de casa. Mentre, el Josep va prendre nota del que volíem per dinar, ja que estava previst que menjaríem a Sant Esteve, i que només d'arribar tindríem el menjar quasi a punt. Bona idea aquesta de menjar “be”.
A les 10,00 vam prosseguir el camí. Un altre cop pujada. A més, feia un sol esplèndid, molta calor, i la veritat començava a dubtar si podria acabar la ruta sencera.
Vam passar per Sant Ponç, però sense aturar-nos per res.
A les 12,10 vam arribar a un lloc nomenat la Font Freda. Vam aprofitar per substituir l'aigua de les cantimplores, ja que amb el sol estava calenta, i realment, l'aigua d'aquesta font feia honor al seu nom, perquè sortia freda de debò.
Només vam baixar a la font uns quants, i els altres ens esperaven al camí.
A les 12,45 vam arribar a Gelida, (l'any 05, a les 14,00), on ens esperaven la Paquita i la Laura, que es van afegir al grup. Allà, abans de seguir la ruta, em vaig prendre dues clares que em van saber a glòria, fredes, delicioses.
A les 13,15 vam continuar. Ara al menys, ja no pujàvem muntanyes, el camí era de baixada. Els peus em feien bastant mal. Seguia dubtant de poder continuar.
A les 14,50 vam arribar a Sant Esteve, (l'any 05 a les 15,15). abans d'entrar al poble, vam aturar-nos una petita estona, per re agrupar-nos i descansar una mica.
Aquí es on vam dinar. Vam posar unes quantes plates d'amanida, mentre que el menú va consistir en un plat de botifarra amb ous ferrats i patates fregides, aigües, i cafès. En total, 10 euros per persona. Després de dinar, vaig anar al servei a rentar-me els peus, i vaig veure que tenia una butllofa molt gran al peu dret. Vaig tenir la sort que el Josep, que es infermer, seia davant meu a la taula, i em va dir que després m'ho curaria.
Efectivament, només sortir del restaurant, em va curar les butllofes, una a cada peu. Em va posar un pòsit gruixut, el va assegurar amb esparadrap i després em va ruixar els peus amb un esprai contra la inflamació i contra el dolor que, a més, em va deixar els peus frescos.
Sortida de Sant Esteve, a les 16,10 de la tarda.
Contra el cansament, la Margarida em va donar dues pastilles de isostar, efervescents, que vaig barrejar amb l'aigua de la cantimplora. Entre la cura del Josep i les pastilles, i, crec que lo més important, el canvi sobtat del temps, el cel es va ennuvolar, es va girar un bon vent de tempesta, fins i tot va caure un bon ruixat, tot plegat va fer que em trobés cada vegada millor, amb més ànim, amb més força, i amb més convenciment que podria acabar. Caminava be, ràpid, seguint perfectament el ritme dels altres.
A les 17,10 vam arribar a Esparreguera, (l'any 05 a les 18,00).
a partir d'aquí, en va caure una bona tempesta. Sort que la vèiem arribar, i a Esparreguera em vaig posar la jaqueta de travessa.
A les 18,30 vam arribar a Collbató (l'any 05, a les 19,15) i allà vaig tenir la immensa alegria de veure a l'Elvira i el Gerard, que havien vingut a trobar-se amb mi. Jo els esperava a Montserrat, però l'Elvira va tenir la iniciativa de trucar al Víctor per seguir-lo.
Després de descansar una mica, a les 18,40 vam iniciar la pujada a la muntanya de Montserrat. Jo caminava, i desitjava no tenir problemes per arribar. A les 19,00 en punt iniciàvem la pujada pel camí de la Senyera.
Com ja sabia, aquest tros es molt fort, sobre tot després de portar 50 quilòmetres, però poc a poc, es va arribant. A les 19,20, vam passar per la Senyera i a partir d'aquí, la pujada, que segueix, es fa més assequible. En un moment donat, vam veure un ramat d'isards.
A les 20,30 vam arribar a Montserrat (21,15 l'any 05). Tots ens vam abraçar de felicitat per haver-ho aconseguit i fins i tot vam celebrar-ho amb cava que portava en Víctor.
Després d'haver pujat caminant a Montserrat unes quantes vegades, puc dir amb tota seguretat que aquest es el millor camí, en el sentit que es el més assequible. Costa, perquè hi ha que pujar molts metres, però es pot fer per tothom. Es tracta de pujar amb calma, d'anar fent, perquè després de la Senyera, la cosa ja millora. Hi ha molts trossos també plans i fàcils. En definitiva, es més fàcil pujar per aquí, que seguint el GR6, que es per on pugem amb els de Sant Climent, i també comparant-lo amb el camí que segueixen els de Canovelles.
La U.M.E., havia organitzat un autocar de baixada, però com que va venir l'Elvira, lògicament vaig tornar amb ella, encara que vaig pagar-li al Víctor la meva part de l'autocar.

02 i 03 de Setembre 2005,
SANT CLIMENT – MONTSERRAT
com els darrers anys, enguany he tornat a participar en aquesta marxa que s'organitza al poble, per fer la romeria fins a Montserrat.
A Sant Climent no està tant ben organitzat com per exemple a Canovelles. Allà, que també es tracta d'una romeria, el poble dona molta importància als marxadors. Fins i tot, abans de sortit, el mossèn beneeix un gran ciri, que porta el nom de tots els marxadors, per fer, a Montserrat, entrega a la Verge, amb una solemne missa. Els familiars dels marxadors, per la seva banda, van amb autocar. Quan arribes al Monestir, t'estan esperant els diables, etc., es a dir que a Canovelles se celebra amb més importància. Això, sense esmenar l'esmorzar de botifarra que fem abans d'arribar a Monistrol.
A Sant Climent, les coses son diferents. Començant, per exemple, que els organitzadors, cada any ens expliquen, en una reunió, que ells organitzen aquesta sortida per ells. Que està molt be que s'apunti molta gent, etc., però que, en tot cas, ells no son responsables de res, volent dir amb això, clarament, que en cas d'accident, a ells no se'ls pot demanar responsabilitats.
No obstant, aquesta “excursió”, coincideix amb la romeria, però sense autocars ni res. La gent que puja, no te res a veure amb els caminadors, ni hi ha missa conjunta dissabte al mati, ni res.
En aquesta sortida, per primera vegada, lo qual em va fer molt feliç, el Gerard va començar a caminar amb mi. L'Elvira, com que aquest estiu no s'ha preparat caminant, no s'ha atrevit a caminar. Ha col·laborat venint amb nosaltres i ajudant als avituallaments.
A les 19,45 en punt, es va donar la sortida. Com l'any passat, hem anat per la creu de Querol. Es una mica bèstia començar fent un esforç tant gran, però val la pena i jo n'estic d'acord, perquè, a banda que el paisatge del baix Llobregat es fantàstic, d'aquesta manera estalviem carretera, fent aquesta primera fase, fins a la gasolinera de les palmeres, tot per muntanya.
La pena ha sigut que el Gerard s'ha equivocat de botes, i s'ha posat les que no li van be, les que li van provocar butllofes a la sortida de la Via verda de Ripoll, i quan hem arribat a les palmeres, ha hagut d'abandonar.
En aquesta part, tant a ell com a mi ens ha entrat gana i sed. Per l'afany de no portar res a sobre, no portava ni aigua, pensant que el tros fins les palmeres el faríem sense cap problema. No l'hem tingut, certament, però si haguéssim tingut aigua, ens hagués anat de meravella.
Com dic, el Gerard, a les palmeres, on hem arribat sobre les 22,00, s'ha quedat. Ens hem menjat, ell i jo, un molt bon tros de xocolata, de la gana que teníem.
Seguidament, he seguit amb la marxa, en direcció a Martorell. Aquesta part de la ruta, te l'avantatja de caminar sobre terra, tot pla. Però en aquests moments, caminar per la vora del riu es fastigós, perquè les obres del tren d'alta velocitat ho han emmerdat tot, amb obres i màquines per tot arreu. A més, per culpa de les industries dels voltants, fa molta pudor.
A les 01,05 he arribat al lloc del sopar, sota el Pont del Diable, a Martorell. Es curiós que llegint l'experiència de la sortida de l'any passat, en el que vaig fer aquesta part amb l'Elvira, aleshores vam arribar a les 01,40 i ara, sol, a les 01,05, cosa normal, ja que ella no està tant preparada. Encara gràcies que participa amb mi, lo que agraeixo profundament.
A les 02,00 hem tornat a caminar. Hem seguit per la vora dreta del riu, fins a sortir a 6 quilòmetres d'Olesa de Llobregat, on hem seguit, des d'aquest moment, ja sempre per la carretera.
En aquest lloc, igual que l'any passat, he mantingut una velocitat de sis quilòmetres a la hora.
Als avituallaments, m'agradava trobar-me amb l'Elvira i el Gerard. Ell s'ho ha passat molt be. Estem molt orgullosos d'ell i el seu tarannà.
A partir d'Olesa, la veritat es que cada vegada costa més. Ja notes, i molt, els quilòmetres i ja comencen a fallar els peus.
Durant els avituallaments, m'aturo només uns segons per veure, o menjar fruita, però no vull refredar-me. Segueixo de seguida.
El ritme que he portat en aquesta sortida, en general, ha sigut massa ràpid. Per exemple, excepte els nois i noies joves, que volen, jo anava sempre dels primers i clar, anar a aquesta velocitat, et passa factura.
Quan hem arribat a la darrera part, abans d'arribar a can Estruc, l'Elvira m'ha tingut de posar tiretes als peus, perquè em sortien butllofes. Tenia por que els peus no hem deixessin continuar, però finalment no ha sigut així.
A can Estruc, com l'any passat, després de prendre cacaolat calent, m'he posat dins el cotxe, a dormir la petita estona fins l'hora de pujar. He estat des de les 05,45, fins les 06,40 descansant, fins a aquesta hora, que l'Elvira m'ha despertat, perquè ja era l'hora de fer el darrer tram.
A les 06,45 en punt han donat via lliure per assolir Montserrat. He pujat dels primers, excepte els 25 o 30 nois que han pujat, literalment, corrents. Com sempre, aquesta part em costa molt de fer, perquè el desnivell es molt acusat. Fins i tot he de pujar, segons els moments, a quatre potes, del gran desnivell.
També es cert que, aquesta vegada, m'han avançat menys persones que altres anys.
De totes maneres, aquesta part es molt dura. Sort que l'Elvira no la puja, perquè crec que li costaria moltissim. Ja estàs cansat de la quilometrada que portes al damunt, per tenir que fer front a aquest darrer tram. A més, he pujat sense aigua (el mateix error que al principi de la sortida) i no m'ha caigut massa be el cacaolat que m'havia pres abaix. Em pensava que el treuria.
Finalment, però, a les 08,55 del mati, he arribat a Montserrat, on m'esperaven l'Elvira i el Gerard. Després de canviar-me de roba, hem anat a esmorzar al bar.
Abans de tornar a casa, l'Elvira i jo hem anat al monestir, a resar-li a la verge. Aquesta vegada hem pogut pujar al cambril.
A les 11,00 del mati, ja estàvem a casa.

07 Maig 2005

GAVÀ/CASTELLDEFELS - MONTSERRAT
amb la gent de la UME, avui he participat en la GAVÀ/CASTELLDEFELS – MONTSERRAT, o sigui, un altre “quilometrada”, d'uns 55 quilòmetres, segons ells. Amb el meu podòmetre, no obstant, n'he comptat 48,500, però be, es igual, son molts.
Com que aquesta vegada l'han volgut fer de dia, hem sortit a les cinc de la matinada. La nit abans, la poca nit que em quedava per dormir, no he dormit res, a causa dels nervis previs a la sortida. O sigui que, sense dormir, a les cinc en punt em trobava amb la gent, davant mateix de la UME. Aquesta vegada he anat sol, perquè l'Elvira no es troba be per caminar, i molt menys per fer una caminada d'aquesta magnitud.
Abans d'anar a la UME, m'he passat per la botiga OPEN COR, de Castelldefels, perquè, segons pensàvem, obra tota la nit, i jo volia comprar coques o altres coses per poder convidar la gent en l'esmorzar, com fan ells. Però mira quina casualitat, que això no es ben ve així. Tanquen de dues a sis de la matinada.
A les cinc en punt, després de deixar aparcat el cotxe a l'estació de tren de Gavà, sortíem en direcció a La Sentiu, a Castelldefels, a trobar-nos amb la gent que viu a aquesta població. Entre ells, en Paco, la Maria, (el seu marit, en Víctor avui feia d'avituallament), en Javi, etc. Des de Gavà, sortíem la Margarida, en Josep, l'Ignasi, en Jordi, i dues persones noves, un home i una dona, que ens han fet perdre molt de temps.
A aquesta hora, encara es de nit, i com que hem entrat al bosc, en direcció al lloc on havíem quedat, he volgut posar-me el frontal, no fos cas que, per les branques i pedres i desnivells, caigués. Però no me'l he pogut posar, perquè m'he descuidat les piles. A partir del moment en que ens hem trobat, hem començat “oficialment” la marxa. Aviat hem vist com les persones noves, s'endarrerien constantment. Hem passat per La Clota, que es el lloc on, a la marxa del Garraf, es troba el darrer avituallament. Per arribar-hi, s'ha de superar una forta pujada. La Clota, es troba en el Parc de Garraf. Les vistes sobre la vall del Llobregat, son esplèndides.
Sobre les 07,30 – 08,45, hem arribat a Begues, on en Víctor ens tenia preparat un boníssim esmorzar, a base de pastissets, donuts, sucs, etc. també llet calenta i cafès. Jo m'he menjat quatre pastissets i un donut, de la gana que tenia.
En aquest punt, he decidit deixar la motxilla al cotxe d'en Víctor, per poder anar més lleuger. Només he agafat el polar, perquè encara feia una mica de fresca, i aigua, en ampolles petites.
La meva aportació al “rebost” general, ha sigut una petita ampolla amb guisqui.
Després, ens hem posat ja en camí al següent avituallament, a Vallirana. El sol ja començava a manifestar-se i aviat m'ha començat a fer nosa el polar.
Amb alguns dels companys que anàvem junts, hem parlat sobre els avantatges de viatjar amb Ryanair, pels seus preus econòmics, i també hem parlat sobre el camí de Sant Jaume. Es molt bona gent i, com he dit altres vegades, aviat et posen dintre del grup i et sents be amb ells.
A les 10,00 hem arribat a Vallirana i ha sigut quan hi ha hagut el primer “mal rotllo”. En Javi, s'ha enfadat, i molt, perquè en Víctor encara no havia arribat. Que ja està be, que hem pagat i la seva obligació era estar allà, que tenim sed, etc. La veritat es que ha sigut una mica, bastant, desagradable, perquè tampoc hi havia per tant. Al cap i a la fi, segons el pla d'horaris que portava en Josep, l'hora d'arribar a Vallirana era a les 10,30, es a dir, mitja hora més tard de la que hem arribat. Tots hem fet costat a la Maria, la dona de'n Víctor, perquè s'estava posant molt nerviosa. Per ella era una situació incòmode, en la que un membre de l'expedició, criticava de manera exagerada l'actuació del seu marit. Jo a aquestes persones no les entenc, perquè el que estava fent en Víctor, ell sol, d'encarregar-se de l'avituallament, era d'un gran mèrit.
Finalment, ha arribat, i hem pogut veure aigua i fruites. Jo m'he menjat taronges i llimones, a part d'omplir les ampolles d'aigua.
Seguir la ruta cap a la següent etapa, ens ha costat bastant, perquè unes immenses obres han trencat el camí, i ens ha costat una mica trobar-lo.
Sobre les 12 hem arribat a Sant Ponç, on hem esmorzat. Be, han esmorzat, perquè jo portava el meu entrepà a la motxilla, però tampoc passava res, perquè després dels pastissets i el donut, la veritat es que no tenia gens de gana.
En aquestes primeres set hores, havíem fet bastant el tobogan, en el sentit de les moltes pujades i baixades per les que passàvem.
Abans d'arribar a Gelida, la següent etapa, vam tenir un altre altercat, també amb el Javi. Resulta que s'havia organitzat aquesta sortida de dia, per tal de poder muntar també que, des de Gavà, a les 14,00 h., sortiria un autocar amb familiars, per trobar-nos tots junts a Collbató, i poder pujar tots a Montserrat. En aquest autocar, també anaven l'Elvira i el Gerard. Però clar, les dues persones que portàvem noves, que no havien caminat mai, com ens van dir, ens endarrerien bastant els horaris previstos. Aleshores, en Josep, que era un dels que portava els seus fill i la seva dona a l'autocar, estava molt nerviós pel temps que ens feien perdre els nous.
Aleshores, en Javi, jo li dono la raó en el fons, no en la forma, perquè no cal aixecar la veu, va dir que aquesta sortida no era una competició, i que per tant, teníem la obligació d'ajudar la gent nova. Per aquesta banda te raó, ja dic, el que li va sobrar, fou massa duresa en les seves paraules. Per altre banda, també entenc que unes persones que no han caminat mai, no poden fer una sortida de 50 quilòmetres, encara que hagin fet una promesa. Si fas una promesa, doncs val, t'agafes la motxilla i te'n vas tu sol a fer la caminada, però no aprofitis una sortida organitzada d'una gent molt acostumada a caminar. Es a dir, no ports endarrerir als altres. Finalment, en Javi ens va dir que marxéssim, que seguíssim, que ell es quedava a esperar als nous.
Nosaltres, doncs, vam continuar. A les 14,00 arribàvem a Gelida.
Allà, com que vaig veure que estaríem una bona estona, em vaig treure els mitjons, i vaig posar els peus dins la fon que hi havia a la plaça. En Josep, no se si es metge o què, sap bastant del tema de les butllofes, i hem va donar un pegat especial, que hem va anar molt be. Després de rentar-me els peus, vaig canviar de mitjons i ja no hem vaig posar més vaselina.
Aleshores, allà, a la plaça, es va parlar sobre si continuàvem la sortida, o no. L'Elvira estava a Gavà, a l'autocar, però aquest no sortia. El tema era que vam fer els càlculs dels horaris malament, en el sentit que l'autocar sortiria de Gavà a les 14,00, a les 15,00 arribaria a Collbató, on ens trobaríem tots, pujaríem a Montserrat i baixaríem tots, en l'autocar, sobre les 19,00, però clar, tal i com anàvem d'horaris, si seguíem, arribaríem a Montserrat a les 21,00, h., per lo que el conductor es va negar a fer el viatge. Una cosa era sortir de Montserrat a les 18,00 h., o 19,00 h., i un altre, a les 22,00 h.
Finalment, es va decidir que continuàvem, i que en lloc de menjar les botifarres a Esparreguera, ho faríem a Sant Esteve de Sesrovires. Vaig trucar a l'Elvira i vam quedar que ens trobaríem a Sant Esteve, i així s'uniria a l'expedició, encara que amb cotxe. També es cert que, per poder tornar de Montserrat, ens era necessari el cotxe de l'Elvira, per poder portar-nos a tots.
Sobre les 15,15 h., vam arribar a Sant Esteve. Em va agradar molt trobar-me amb l'Elvira i el Gerard. Es allò que, amb ells allà, em trobo millor. Allà, al mig de la carretera, ens vam menjar les botifarres. La veritat es que jo no tenia moltes ganes de continuar. Sobretot, perquè estava molt preocupat pel Jordi i el seu estat. Però com que no hi havia prou cotxes, no vaig tenir més remei que continuar.
A les 15,45 h., ens vam posar en marxa, cap a Esparreguera. A partir d'aquell moment, la veritat es que vam seguir un altre ritme. Aquella parella que ens seguia a prou feines, es va quedar a Gelida, i va tornar a Barcelona en tren. A partir de llavors, el ritme que vam poder seguir nosaltres, fou impressionant. A les 18,00 arribàvem a Esparreguera, i sense massa temps per perdre, només beure i carregar aigua, ja vam seguir cap a Collbató. El tema era pujar la muntanya de Montserrat, en llum de dia. Abans d'arribar a Collbató, ens van donar la bona notícia que el FCB s'havia proclamat campió d'Europa de handbol.
A les 19,15, vam arribar a Collbató. Allà, com que teníem temps, vam fer una pausa una mica més llarga. Vaig estar a punt d'abandonar i de substituir al Víctor, però finalment vaig desistir. Si havia arribat fins allà, ara no era plan de abandonar. Només faltaven 4 o 5 quilòmetres.
A les 19,30 vam iniciar la pujada. Ens la vam prendre amb molta calma. La primera part es molt dura, amb uns grans desnivells i, també, passant per uns precipicis importants. Per aquí no portaria a l'Elvira, perquè ella te vertigen i no podria, a part del desnivell. Però al cap d'uns 45 minuts, s'arriba a un lloc que es diu La Senyera, que es, d'alguna manera, el final de la pujada en aquell gran desnivell. Aleshores comença un altre camí, també de pujada, però no com el primer. Aquest camí es diu “camí vell de Collbató al Monestir”. Vaig tenir la sort que la Maria anava la primera, i caminava poc a poc, de manera que pràcticament no ens vam aturar en cap moment. Al contrari d'altres vegades, que en la pujada m'he d'aturar i deixar passar gent, en aquesta ocasió no ho vaig haver de fer en cap moment. Vam anar tirant, xino xano, fins a arribar al pla de Sant Miquel. A partir d'aquí, s'ha acabat la pujada. I a partir de passar per l'ermita de Sant Miquel, ja tot es baixada. A Sant Miquel hi vam arribar a les 21,00. ja feia fred i començava a enfosquir. Aleshores, a la baixada, vam decidir fer-la trotant, sense córrer massa de pressa. D'aquesta manera, els músculs dels genolls es relaxen una mica, i hi ha menys possibilitats de patir lesions.
A les 21,15, arribàvem a Montserrat, amb tota l'alegria del mon per haver-ho aconseguit. La veritat es que a mi, avui, fins a Gelida, se'm a fet massa dur. Potser el fet que la setmana passada també vaig fer un altre caminada a Montserrat, des de Canovelles, o potser pel fet de fer-la de dia, m'ha costat una mica, però es igual, perquè he arribat i, a més, be.
Allà ens hem fet una foto, hem pres una mica de cava i sobre les 22,00 h., hem tornat cap a Gavà, a recollir el meu cotxe, que el tenia a l'estació del tren. Amb nosaltres han vingut el Jordi (ai!, paio), i l'Ignasi. Mentre l'Elvira estava amb el tiquet de l'aparcament, ha trucat el Jordi. A les 23,00 arribàvem a casa.
Un altre a Montserrat en el meu compte.
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!!!

29 i 30 d'Abril 2005
CANOVELLES – MONTSERRAT
Avui he tornat a fer aquesta sortida, que es la de més quilometratge que faig. En total, segons els organitzadors, es fan uns 62 o 63 quilòmetres.
El dia 29, com ja vaig fer l'any passat, per la tarda no he anat a treballar (he agafat mig dia de vacances), per poder preparar-me les coses per aquesta sortida.Sempre em passa que faci la sortida que faci, sempre omplo més del compe la motxilla, i després no faig servir ni la quarta part del que poso. Així que per la propera vegada, només he de portar: de sortida, una samarreta i prou. Després, a mida que passen les hores i es fa de nit i matinada, posant-me el forro de la jaqueta CARA NORT, ja n'hi ha prou. Es que sinó, com m'ha passat avui, portava massa roba posada (pujant la muntanya), i dins la motxilla, amb excés de pes. A més, no he de tenir por al fred, perquè caminant en aquestes sortides, que son dures, de seguida agafes temperatura. No cal anar tant abrigat.
Com l'any passat, també he passat nervis per arribar a l'hora de la sortida. Estava previst sortir a les 19,00 h. i nosaltres hem sortit de Sant Climent a les 17,50. al poc de sortir, ja he vist que passaria nervis per arribar a l'hora, perquè per la ronda de dalt hi havia molta circulació, tanta, que de vegades es col·lapsava i els cotxes ens aturàvem. Tant ha sigut així que, també com l'any passat, ha canviat de ruta sobre la marxa. A la ronda de dalt, he agafat la desviació dels túnels de Vallvidrera. Això m'ha permès arribar a temps a la sortida, a Canovelles.
També com l'any passat, aquesta vegada també portava el dipòsit de gasoil molt buit, amb la reserva desesperada perquè li posés carregament. A veure si, també com l'any passat, arribo a la meta de Montserrat sense cap entrebanc. (també com l'any passat, l'Elvira m'ha fet un entrepà de truita de sobrassada).
A diferència, però, de l'any passat, com que he arribat a temps, abans de la sortida, he estat present mentre el mossèn feia la benedicció del ciri, a la foto dels participants, i al llançament de dos coets que indicaven el moment de la sortida.
A diferència de Sant Climent, aquí ve molta més gent. Tenint en compta que son 63 quilòmetres, els participants hem sigut 74 persones. A la de Sant Climent, som alguns menys.
l'Elvira i el Gerard m'han acompanyat fins el moment de la sortida i des de aquí els envio un fort petó.
A les 19,30 en punt, ha començat la marxa.
La sortida es una mica emprenyadora, perquè hem de travessar l'autovia de l'Ametlla, però això no es cap problema, perquè la guàrdia municipal de Canovelles està allà per aturar el trànsit i deixar-nos passar.
Com va sent el meu sistema, aviat m'he posat al costat dels primers, per anar agafant el ritme ràpid que m'agrada, encara que això ens ha reportat alguna esbroncada de l'Antoni, el “cap” de l'expedició, ja que es queixava que, si volíem arribar tots be, amb aquell ritme serien molts els que es quedarien pel camí. En definitiva, que afluixéssim una mica la velocitat. A més, i no se si es que te alguna cosa especial amb un dels participants que anava dels primers, ha dit ben alt de veu, que aquell no era el guia, que si volia córrer, que ho fes ell sol, però que el responsable era ell i no l'havíem de passar.

En tot cas, seguint les paraules de'n Toni, es millor anar amb un ritme tranquil, per tenir més possibilitats d'arribar a Montserrat, estratègia totalment contraria a la que vinc fent, que es posar-me, des del principi al costat dels que més ràpid van.
No se, m'ha semblat que no calia ser tant dur amb aquell home que, per altre banda, te 70 anys segons m'han dit, i ha participat en les 11 edicions d'aquesta marxa.
A les 21,00 h., hem tingut la primera parada per refer les nostres forces, on ens han donat fruita i aigua. He menjat uns quants trossos de taronja i llimona, i a més, he carregat amb aigua pel camí.
Pràcticament sense aturar-me més de cinc minuts, he seguit la marxa. A les 22,00 hem arribat a Caldes de Montbui, on hem sopat. Com l'any passat, hem sopat a la plaça que crec que es diu La Font del Lleó, al costat mateix de les termes.
M'he menjat l'entrepà de truita que m'ha fet l'Elvira, a més de comprar-me una pasta de xocolata al bar. L'organització, portava les begudes i els cafès. Mentre sopava, he trucat a l'Elvira.
A les 23,00 ens hem posat en marxa.
Al cap de dues hores, hem arribat a Castellar del Vallès, on hem fet un altre avituallament. Sobretot, he begut i he carregat aigua, perquè, suposo que pel sopar o pels tallats, mentre he fet aquest darrer tros de Caldes a Castellar, he tingut força sed.
A partir de Castellar, ha començat l'ascensió per les muntanyes de Sant Llorenç de Munt. Es, com deia algú dels participants, on comença de veritat lo difícil. Durant aquesta pujada, s'ha caigut una de les participants, una dona que es diu Maria. Mentre caminava, he recordat que l'any passat a una dona una mica gran, baixa d'estatura, li vaig prestar un dels meus pals pujant la muntanya de Montserrat, i crec que es tractava d'aquesta dona.
Altre cosa que m'ha cridat l'atenció es la quantitat de gent que anava amb dos pals, a diferència de l'any passat que només els portava jo. En aquella ocasió, vaig ser el precursor dels dos pals. La gent em preguntava i s'interessava pel tema, i ara, en aquesta sortida d'avui, he vist que hi havia molta gent amb els dos pals, homes i dones.
A partir del moment en que enfiles Sant Llorenç, la caminada es torna molt dura i ja pràcticament fins el final.
Després de Castellar, hem passat per Matadepera, però en aquesta ocasió, a diferència de l'any passat, no ens hi hem aturat. Lògicament, en els llocs previstos hem tingut els avituallaments previstos, per veure aigua, menjar xocolates, prendre brou, etc.
sobre les 05,15 de la matinada, hem arribat al darrer punt d'avituallament abans de l'esmorzar. En tracta del lloc anomenat La casa nova de l'Obac, crec.
He aprofitat per canviar-me els mitjons, (al mateix lloc que l'any passat), i he pres dos gots de brou. A partir d'aquest punt, hem iniciat una forta baixada, encara de nit, en la que he anat molt amb compte de no caure. I també es quan, poc a poc, comença a matinar. Es bonic veure com, de cop i volta, et trobes amb la muntanya de Montserrat al davant, amb les llums de l'abadia al front. En aquell moment, t'animes una mica, quan ja portes molts quilòmetres al damunt, a veure que queda relativament poc per arribar.
No se si seria per les ganes d'arribar, o per efecte del brou, però en aquest punt de la baixada, el cos m'ha demanat córrer una bona estona. Semblava mentida que, després de la quilometrada que portàvem a sobre, encara teníem ganes de córrer.
Sobre les 07,30, hem arribat a Vacarisses, on hem esmorzat, com l'any passat, botifarra a la brasa amb mongetes, pa amb tomàquet, vi, cafès, etc. eren sobre les 08,00 quan he trucat a l'Elvira, per avisar-la que arribaria entre les 10,00 i les 11,00 del mati.
Així que he acabat d'esmorzar, m'he afegit als que continuaven el camí, per arribar quan més aviat, millor. A les 09,00, he arribat a Monistrol, on he menjat coca amb xocolata i vi dolç, tot molt bo.
A les 09,25, quan ha arribat tothom, ha començat la darrera pujada, i potser la més dura, que es la pujada al Monestir. Aquesta vegada, l'hem fet per un camí diferent al de l'any passat, amb menys escales, però amb una verticalitat complicada. M'ha resultat molt difícil, fins el punt de deixar passar molta gent. També m'he aturat per treure'm roba i deixar-me només la samarreta.
A la sortida de Monistrol hi havia un cartell que deia que, per aquell camí, trigaríem dues hores en arribar, però jo ho he fet en 1,30 hores.
Després del camí difícil, arribem a un tros on hem de superar unes escales que sembla que no s'acabin mai, encara que menys que en el camí de l'any passat. Aquestes escales, et porten fins a les de la Santa Cova, però amb l'alegria que quan estàs aquí, ja saps que et queda molt poc.
Com he dit abans, he arribat a Montserrat a les 11,00 aproximadament, amb una sed tremenda. Només d'arribar, he begut tres gots d'aigua.
Quan he arribat, he trucat a l'Elvira i m'ha dit que encara estava a Collbató. Seguidament i per fer front a la sed que encara tenia, he entrat al bar i he demanat una ampolla d'aigua i una super clara de cervesa i llimona.
De lo esgotat que estava, m'he segut a un banc, a esperar a l'Elvira i al Gerard, i fins i tot m'he adormit. M'han despertat ells.
A continuació, hem anat fins a la plaça, davant del Monestir, on ens han donat el record d'aquesta sortida i on també hem comprat unes samarretes commemoratives, per l'Elvira i el Gerard.
Abans de marxar, hem posat un ciri a la Verge pels nostres familiars difunts.
Com que el Gerard tenia sed, hem anat a prendre uns refrescs al bar, i allà, misteriosament, m'he deixat el record sobre la taula. Quan ens hem adonat, hem tornat a buscar-lo, però ja no hi era. Fixat que sembla que la gent que va Montserrat sembla que hauria de ser gent d'una certa formació espiritual i o religiosa, o al menys, bona gent, que no agafa lo que no es seu, i en canvi, la desaparició del meu record ha sigut fulminant.
l'Elvira ha trucat al Xavier per explicar-li aquest fet, i li ha dit que a partir del dimarts vagi a la llibreria, a recollir-ne un altre.
Durant el camí a casa, m'he adormit al cotxe i, en somnis, l'he dit a l'Elvira que vigili el “clic”, no se, una cosa rara.
Hem arribat a casa a les 14,00.